I so ochji spalancati

  Ella plana   
 di i so ochji aperti   
 accarezzava e colline è valli.   

 Si lavò   
 di e so lacrime i cuntinenti   
 per sopra à l'oceani.   

 Ella caminava nantu à i frammenti di u tempu   
 colapsu subitu   
 da pirtusu neru à pirtusu neru.   

 Ella scuzzulò i nuvuli è e maree   
 à i quattru punti cardinali   
 di u santu pattu.   
 
 Ella accarezza e stelle   
 in u ventu solare di un eccessu di luce   
 senza chì l'ombra li penetri.   

 Hè visitata da i corpi   
 rocce di gas è ventu   
 more è rinasce.   

 Ella rinfrescà cun un onza di chance   
 l'impulsi di a prima causa   
 assai essenza di l'omu.   

 Hè l'ancora sàvia   
 di l'esistente è di u soprannaturale   
 ballu è passaghju di un silenziu sensu.  
 
 Hè palle è spine   
 s'éclipsant lui-même   
 caminu versu a fine misteriosa.  
 
 Nisuna orechja si sente   
 draperie cù un traforatu luminoso   
 incisu in a so offerta.   

 Terra o terra mia   
 a mamma terra hè bella   
 terra o terra mia.   


 390

Caresse d’ombre

 Cusì chjuche e mani di Maria   
 chì l'urganu emette u cantu di l'acelli   
 cinguetta da trà e vele   
 de la montée vers l'aube.   

 Nantu à u sumere musicista   
 Aghju misuratu cù u mo sguardu   
 a distanza da mè à sè stessu   
 un colpu d'eternità.   

 Di teschi in a sabbia   
 puntu   
 l'ossidiana invece   
 se lamentant d'ordres laissés là.  
 
 A pelle nera è a scuma bianca   
 in u quadru di a finestra   
 u fumu si alza   
 douce et tracassière.   

 Sò belli è boni   
 canzoni d'essere   
 pelli aperte di i zitelli di Emmaus   
 libera da l'angoscia è u nulla.  
 
 carezza d'ombra   
 nantu à a parrilla di u sole   
 d'une quête danse l'amour   
 in cunseguenza.   


389

Sti mani chì parenu nunda

 Sti mani chì parenu nunda   
 mancu à chjude a ferita.   

 Sta porta s’hè cruciata   
 per respira più forte.   

 Quellu sguardu cusì luntanu   
 senza alzà u velu   
 quì contr'à a spalla   
 inquadra i ghjorni tristi   
 cuntemplando i carboni di Sylvain    
 ingressu à l'acqua   
 nausea di court-bouillon   
 scarafaggi di memoria   
 sputanu i so excrementi   
 à u ritmu di una sigaretta. 
  
 A finestra era aperta   
 i gabbiani giravanu   
 u ventu succhiava a medula da l'ossi   
 una ultima volta   
 tira acqua da u pozzu di u Vechju   
 un rumore daretu à a porta   
 Sapia chì ùn vene micca   
 masticatu in a vertigine di l'obliu   
 ventu in i vicoli   
 per scaccià u diavulu   
 a s'y mire   
 schiuma molle   
 in u silt di i ghjorni fertili   
 una candela in fronte   
 una lanterna in daretu.  

 
388

prima chì u sali ti manghja

   Per custruisce   
per ùn avè da diventà.

Ignorate i morsi di ogni ghjornu
per più ligerezza in elevazione.

Sapete cumu cullà u restu di i fallimenti
in un prucessu di cuscenza.

Per esse u lupu à u latu
è finta di ignurà u filu spinatu di e Great Plains.
L'ochji aperti
davanti à l'espansione di u ventu di punente.

À l'alba partendu prove di luna
marchjà versu a luce.

Salvà a cannila
senza brusgià u pira di i ricordi.

Sacralizà a miopia interna
in u linu arruffatu di notti di ritirata.

Sapete cumu turnà a rota
per sparghje a sabbia.

Alzate una volta è una volta
malgradu e ferite di a zitiddina.

Diventate una perla perforata
prima chì u sali ti manghja.


386

Affirma a so ghjunta

 Una notte di tenerezza   
 alci spruzzatu   
 foglie d'autunnu   
 orchestrate a caduta in terra.  
 
 Rumore in a lavatrice   
 una chjave inadvertitu   
 lasciatu in sacchetta   
 un oversight per dì u minimu.   

 À u livellu   
 posa   
 e poi nunda    
 un raghju di sole attraversu l'otturatore.   

 Partendu pianu pianu   
 sbattulendu in u ventu   
 senza risentimentu   
 solu un garofano trà i denti.   

 Affirma a so ghjunta   
 nantu à a petra dura di l'intrata   
 sottu à i sbarre di a finestra   
 O nanna !   


 387

Au temps des arbres perdus

 Esse, perdus   
 Dans la frilosité des avancées technologiques   
 Coups de gueule contre le mur des incompréhensions   
 Se lient et se délient   
 Les bonnes raisons   
 Au sens giratoire d'un consumérisme béat.  
 
 Frappant d'un zeste du sabot   
 Le condominium des afflictions   
 L'homme de bure   
 En ses vérités surannées   
 Devient Don Quichotte   
 Derrière le miroir des lamentations.   

 Monte des fosses d'orchestre   
 L'appel des repris de justice,   
 Vêtus d'hardes spectrales,   
 Corps éventrées,   
 Rigueur ajoutée,   
 Harnachés d'obsolescence programmée. 
  
 Cellulose dégoupillée   
 En effraction d'un ordre dispersé   
 Le temps appelle le temps   
 Au creux d'un nid de coucou   
 La vase refluante   
 Colmatant les brèches de l'oubli   
 S'enquière d'une halte secourable.  

 Proviennent d'on ne sait où   
 Dans un faisceau de lumière   
 Les mains ouvragères   
 Aux doigts grêlés de piqûres   
 Ronde enivrante      
 Le regard baissé   
 Rassemblant les myriades d'âmes errantes   
 Autour d'un chant psalmodié   
 Que le tissage expose.   


385

Le mont de la journée

Esse, perdus

dans la frilosité des avancées technologiques
coups de gueule
contre le mur
des incompréhensions

se lient et se délient les
bonnes raisons

au sens giratoire d’un
consumérisme béat

frappant d’un zeste du sabot

le condominium des afflictions
l’homme de bure en ses vérités surannées

devient Don Quichotte
derrière le miroir des lamentations.

Monte des fosses d’orchestre
l’appel des repris de justice,
vêtus d’hardes spectrales,
corps éventrées,

rigueur ajoutée,

harnachés d’obsolescence programmée.

Cellulose dégoupillée
en effraction d’un ordre dispersé
le temps appelle le temps
in u cavu di un nidu Bonghjornu
la vase refluante chjappà e lacune oblicu
dumandate nantu à una tappa utile.

Venite da nimu sà d'o
in un fasciu di luce
mani di travagliu cù dita sgusciate di morsi
ronde enivrante le guarda in basso

riunendu a miriade di anime vagabondi

intornu à una canzone salmodié

que le tissage expose.

384

Si sensible

 Tuttu cusì sensitivu   
 foglia d'arce d'autunno   
 rossu à prima vista   
 cascà in terra   
 fleurant bon la cigogne   
 qu'un air de fête accompagnât   
 in u so volu.   

 Apparisce un'anima   
 in un bouquet di sforzi di seta    
 au soleil naissant de tendres accolades.  

 Haut les cœurs    
 carezza per esse   
 punteggiata da una pioggia di stelle   
 hè stata rotolata da a pendenza   
 a rota di a vita   
 finu à u flussu   
 ricordi spargugliati   
 labbra rosa alzate   
 versu a navata di i nostri ochji   
 de tant d'étoiles éclose.

   
 383

Signer sa présence d’un silence

 Naviga in acque bianche   
 spruzzate cun ragione   
 terra deserta. 
  
 petra à petra   
 arrampicà i muri   
 di a Casa.  
 
 Segui l'erba d'irrigazione   
 contr'à u giardinu di culturi   
 stu paradisu paginatu.   

 Scavà u fondu di u campu   
 è cullà a terra   
 per più humus.   

 Denerve i camini salvatichi   
 per u passaghju liberu   
 se mouvoir entre taillis et buissons.   

 Ricurdà à u babu di i zitelli   
 riturnà   
 in Wonderland. 
  
 Siate più vicinu à a terra   
 gonfiate i vostri pulmoni cun un bon odore   
 è guarda in un celu di trolling.  
 
 Ci hè in strada   
 u missiavu torna da una spassighjata   
 mani incrociate daretu à u spinu.  
 
 L'alouette  lulu 
 fixera un matin de fête   
 les lampées de brume.   

 Si gira in passaghju   
 a forma bianca   
 di un amicu strettu cunvintu.   

 pò esse cuntatu nantu à i dita   
 i ghjorni dopu à a sentenza   
 de salissures énuméres.   

 Seminatu di sogni   
 l'homme de poésie   
 firma a so prisenza cun un silenziu.   
 
Tocca a guancia di una luna di criatura   
 à riposu ochji spalancati   
 succhia labbra. 
  
 ramu d'invernu   
 da i so boccioli lucidi   
provoque le printemps.  
 
 È s'è a pigrizia obliga   
 a rugiada stupida   
 riflette l'osservatore.   

 venite   
 le grand-frère est arrivé   
 induve mette a testa.   


 382

Le guerrier de l’ombre

 Sò u guerrieru di l'ombra   
 è l'onda amara ùn mi farà rompe u ghjuramentu.    

 Quantu " Il " hè ghjuntu è mi culpisce da daretu   
 la voie lactée s'enroula d'une écharpe dernière.

 mi suscita   
 ferita di gola recurrente   
 l'appel par dessus la canopée   
 au grand vent des nuits pluvieuses   
 accroupi   
 contre l'arbre-maître.   

 Je porte à la bouche   
 l'eau d'écorces fraîches   
 oreille tendue   
 le sol des feuilles mortes   
 bruissant des souvenirs éteints.   

 S'exhalent les odeurs du marais   
 la lune rousse joue   
 de ses pupilles aiguisées    
 la danse d'un écarté de ciel clair   
 entre les draperies de la ramure   
 et le fuligineux des nuages. 
  
 Je porte l'insigne pouvoir   
 sur le pavois des obligés   
 de me perdre en fissiles paroles   
 sur l'orbe gelé   
 des songes rouges sangs. 

  
381 

La présence à ce qui s'advient