Es-tu là
glissando sans dérobade
à me porter sur l'onde douce
lune entrevue au parloir
écorce arrachée du chêne-liège
se faufilant dans la foule lente
passager ébloui
des sentes odorantes.
La meva ànima
seule
au hasard d'une sortie
se vit prise
dans le flot des migrants
ô mon âme
l'altérité est une autre identité
de l'autre à soi
la source même des solidarités.
339
Sous la gouttière du temple
y'a la romance
la saga du temps qui passe
le cortège des semelles de bois
le frisson des roseaux
le gond d'une porte
que l'on ouvre
et qui grince
demain ou après-demain
de rien en rien
les bras ballants
yeux levés
à l'horizontale
festons des nuages
hors limite du ciel
en syncope légère
sur le pavé d'argile
à griffer d'ongles écaillés
le passage des fourmis
en rivière d'être
vers le sans arbre
du sable ridulé.
336
Mon âge
assis contre l'arbre
regarde
boule de suif éteinte
à la tombée du jour
un cataplasme en brise-glace
de retour de mission
de père et mère le descendant
au risque de connaître
flamme terminale
mes annales dispersées
un soir de grand vent
la carrière ouverte
et
dernier charroi
de mèche
avec le raisonneur apocalyptique
notre bâtisseur
notre fossoyeur
notre inventeur.
337
Marée remise
marée rétrocédée
marée du compte à rebours
marée déposée
marée reprise
verrai-je le dernier hoquet
descendre toboggan
la pente aux ajoncs
la mise en veille
des sphaignes de l'étang
ma correspondance
en bel équipage
filant grand train
sans attendre que je m'éteigne
pleurs refluantes
sous le dais mercantile
des arrimages familiaux.
338
Noir de noir
en l'écritoire souterraine
de corolle en corolle
tendre la corde
entre chien et loup.
Capter la prosodie
du glatissement des vautours
vertigineux voiliers
éboueurs de vestiges
sans soupçon
sans contre-façon
accablant de tristesse.
Surgissement des mains tendues
jaillies
blanches
de la paroi anthracite
aux reflets de lune
en retrait des lumières de la ville
au son du buccin
sentinelle drapée du manteau de cuir
que revêt le vacher
le fouet dressé,
viatique devant l'autel
où surprendre la faille avouée.
Le Grand Bédé se dresse
le chapeau de clown vissé
sur son front Frankenstein,
gorille à la quenouille
taguant sur tablette d'argile
les blessures de sa pensée,
traces cunéiformes
gravées sur le pas de porte
gota a gota
d'un ciel pleurant de se savoir aimé.
335
Al sol verd
de la nostra infantesa.
aigua corrent
del pou a l'estany.
dos tritons
un mascle una femella.
olor dolça
olors de primavera.
De dalt a baix
es mostra l'efígie.
La palmada final
mossegar la pols.
Enganxat a barreres
l'epíleg de l'arc de Sant Martí.
Seu a la gola
el lliscament d'una corda.
La vora del desig
la xarxa d'aterratge a la mà.
Qualsevol cosa val
tot reflecteix la presència.
Davant del mirall
cara alegre.
Passa del que és difícil
al que és tendre.
estar enamorat
amb un mateix.
Cap teoria
només una intensitat des de dins.
Gràcia
el rebem.
Maman
deixa de dir-me que no ho faci.
La transmissió
una cursa de relleus.
Cada ànima és rica
atenció als altres.
ple de papallones
aquests missatgers sense pes.
Entre ginesta i toxo
s'obren les parets.
Gira el vent
evitant els carrerons sense sortida.
Abans del silenci real
dolça revolcada.
Escolta
l'aire per respirar.
334
Tan bonic a l'ombra
i cosit en esperit
es va pavonejar ella
barret de palla
segons les mirades de la matriu.
va sorgir
entre gats entre gossos
breus sorpreses
sense batre d'ulls
el cigarret en apòstrofe.
Grunyit a dalt
al tribunal de la indignació
les fresques rupestres
de la seva roba prestada
atrapat pels raigs
d'una bicicleta
sense crossa
amb campaneta
i parafangs de fusta
aixecar-se dret.
Estava fent ziga-zagues
de plàtan a plàtan
la rasa de la granota
esclatant les seves bombolles amargues
mentre vagues.
Sense cerimònia
encaix al vent
va esquinçar la boira del matí
mans a la cinta del manillar
un toc de mimosa al nas.
Tan bonic a l'ombra
i cosit en esperit
es va pavonejar ella
barret de palla
segons les mirades de la matriu.
333
Pas a pas,
de viatge en viatge,
en un cercle de circ
que le sable encense
el rumor aixeca el teló de l'espectacle.
entrada de colors,
barnum sorollós,
pols aixecada
de la processó dels animals,
passions de l'ànima
elevat als pinacles dels temples
desmuntar,
per tenir sentit
i transformar.
De sang i colors,
els crits furiosos de les Erinyes
han destruït els paisatges de la infància,
els llavis d'argila de les fonts
han fet camí
amb broquets de ciment,
s'ha arrencat la pedra de les proteccions,
les bardisses han estat talades,
sèquies plenes,
la guineu platejada
ja no trobarà el centre,
un mal vent bufa els terrossos de la terra
cap a les terrasses de pedra seca,
un vell freixe xiuxiueja les seves darreres disposicions.
La nit arruïna,
coloms d'ànima
sobresortint
violacions de la condició humana,
mentides populistes
substituir el cant dels poetes,
les pistes de les màquines de guerra
segueix les sabates de ferro dels peluts,
el cel s'enfosqueix,
fins i tot els arbres esculpits pel vent de ponent
estirar-se a la tempesta.
L'aire és brut,
al mur de les lamentacions
papers de vida
arrugat i forçat
a les articulacions de les pedres
cobert de líquens
convertir-se en carn jadeant
d'un tzimtzum aleatori.
mans demaciades,
de les butxaques per combinar
rascar l'oblit,
ulls en blanc
retallar els valors de l'esperit,
una crema agra
maquillatge de somriures de pallasso
les nostres darreres errades.
La fúria s'apodera
per la nit,
en silenci,
fet lletja pels passos d'armes
baralles i odis,
tapat per l'aixecament
noves collites,
convertir-se en un còmplice voluntari
d'un renaixement de mala qualitat.
Hi ha herbes officinals
que els de la primavera,
herbes col·legials
del petó dels amants
dispersos
a la recerca del gran trasbals,
un tros de pa
al fons de la bossa,
aigua al cibori de les alteritats.
Aixecarem el So dels rebots,
còdols llençats al riu,
accessible per als sol·licitants d'asil,
sortint del nostre exili.
332
Pas a pas,
de viatge en viatge,
en un cercle de circ
que la sorra aïlla
el rumor aixeca el teló de l'espectacle.
entrada de colors,
barnum sorollós,
pols aixecada
de la processó dels animals,
passions de l'ànima
elevat als pinacles dels temples
desmuntar,
per tenir sentit
i transformar.
De sang i colors,
els crits furiosos de les Erinyes
han destruït els paisatges de la infància,
els llavis d'argila de les fonts
han fet camí
amb broquets de ciment,
s'ha arrencat la pedra de les proteccions,
les bardisses han estat talades,
sèquies plenes,
la guineu platejada
ja no trobarà el centre,
un mal vent bufa els terrossos de la terra
cap a les terrasses de pedra seca,
un vell freixe xiuxiueja les seves darreres disposicions.
La nit arruïna,
coloms d'ànima
sobresortint
violacions de la condició humana,
mentides populistes
substituir el cant dels poetes,
les pistes de les màquines de guerra
segueix les sabates de ferro dels peluts,
el cel s'enfosqueix,
fins i tot els arbres esculpits pel vent de ponent
estirar-se a la tempesta.
L'aire és brut,
al mur de les lamentacions
papers de vida
arrugat i forçat
a les articulacions de les pedres
cobert de líquens
convertir-se en carn jadeant
d'un tzimtzum aleatori.
mans demaciades,
de les butxaques per combinar
rascar l'oblit,
ulls en blanc
retallar els valors de l'esperit,
una crema agra
maquillatge de somriures de pallasso
les nostres darreres errades.
La fúria s'apodera
per la nit,
en silenci,
fet lletja pels passos d'armes
baralles i odis,
tapat per l'aixecament
noves collites,
convertir-se en un còmplice voluntari
d'un renaixement de mala qualitat.
Hi ha herbes officinals
que els de la primavera,
herbes col·legials
del petó dels amants
dispersos
a la recerca del gran trasbals,
un tros de pa
al fons de la bossa,
aigua al cibori de les alteritats.
Aixecarem el So dels rebots,
còdols llençats al riu,
accessible per als sol·licitants d'asil,
sortint del nostre exili.
332
memòria en apnea
quatre flors a l'ampit de la finestra
nena a quatre potes
flotant
d'un sol destrossat
pel meu germà, el meu amic, el meu fill, el meu amic
associats
a l'alba un ametller en flor
quan l'ungla
colpejar amb una línia aguda
el pas de l'estiu
el despertar de la torre de vigilància
a la plana disposada
savi frontispici
sobre el bosc
ull assistent
sans qu'alunissent
pensaments
pujar a canvi
aquesta torre de la catedral
rebentant la cistella de vímet patrimonial
extensió
al full dels orígens
en procés de ser
les galoxes penjades
als extrems de les cames primes
com vas
pols d'or
esborrant les mans
el ceptre dels requisits
lletres escapades
d'una pell esclatada
sospita dels records
sense fam
en aquesta terra fosca
on les dones, homes i nens després de la metralla
encens amb la seva claredat
el braç de flors esvaïdes
cabells desfes
al sarcasme dels cascs amb punxes
trencant les canyelles dels cossos blanquejats
en el circ d'una evacuació d'emergència
carros i farcells a joc
la meva nena
Faré foc
una vegada més
explicar-te un conte per anar a dormir
làmina de plata
col·locat a l'ampit de la finestra
surar
al mar dels records
ritual de festeig
obertura blanca
portes de l'amor
empènyer amb un gest tendre
lluny de la costa
l'ombra de l'om colossal.
331