• 

 Derrota sense paraules
 sota el vol d'un espectre
 buidant-se dels seus atributs .

 Una nit d'exili
 devorat per la xarxa dels somnis
 sense que el secret corrompi la memòria .  
       
 L'oblit entre la boira i la lluna
 no moriràs no podràs morir
 tot el dia les glòries apagades
 de les entranyes de la vall
 d'on neix el doble so de l'oboè i el saxo .

 Encisament prolongat
 als límits d'una cruïlla
 abans d'enfonsar-se en la foscor
 on es consumeixen lentament
 carn i ungles de tendresa el millor diumenge
 caigut en rosada de sang
 abans que l'alba s'allunyi . 
      
 Trampa disposada entre els fanals
 enmig d'aquests naufragis
 que una ordre misteriosa
 terra en aquest regne
 on el sílex fred separa la carn de la pell .

 La vida és aquí
 la vida és el lloc
 la meva vida en companyia de la teva vida
 mida XXL de la mediana representada
 entre el somriure del nen blau
 i la perpetuïtat d'un desert ros .


 146 

• 

 En lien de doute et d'espoir .
 S'il y a lien entre l'artiste et le reste de l'humanité
 ce ne peut être que rien de vivant ne peut être créé
 sans la conscience obscure de ce lien là
 lien d'amour et de révolte  .

 La suite ne peut venir qu'après la fin du film
 une suite filtrée par la gaieté de la lumière du monde
 une suite pour grimper quatre à quatre les marches
 en amitié de l'air s'épaississant
 à mesure du temps mêlé au temps
 à mesure de cette journée passée qui ne reviendra pas
 à mesure des cornes acérées d'un froid saisissant la lisière des forêts .

 Ils viendront ou ne viendront pas
 puis repartiront
 leurs vies tournées vers leurs occupations quotidiennes .

 A tendre le cou
 vers la proximité d'une finitude rien qu'à soi
 s'élève le fumet des sacrifices faits aux dieux
 en proximité d'une attitude humaine qui vaille - le rire .

 S'engouffre
 par la porte des déconvenues
 des camps de concentration des meurtres et des viols
 l'épreuve ineffable où doit se régler
 la question du sens de sa vie
 le cœur battant à tout rompre
 devant le livre rouge des contrefaçons
 où s'enfuir en catimini
 où cracher ses caillots de mots sombres
 sur le corps de marbre du père parti dès la première ligne 
 où l'effort de s'engager
 qualifierait d'une attention première
 le souffle divin à promouvoir .

 S'élève
 par dessus la tendresse de l'aube
 aux accents de merles chanteurs
 le caducée de l'intelligence et de la culture
 union cadencée aux douces effluves de jasmin
 hors la solitude bitumineuse
 hors le mot à mot de l'encre noire
 hors le palais imagé des juges de l'octroi
 hors l'ourdissage des frasques de la bêtise
 hors cette étrange naissance entre chien et loup
 où lire vrai
 est l'ultime moment de décision
 pour rassembler en son âme
 la perspective d'un nouvel élan
 afin que l'énergie adhère à l'esprit
 tremplin
 où rebondir encore plus haut
 dans la vie simple  .


 148 

 Ets tan transparent
 fricassée de grillons dans la prairie
 A la nit
 mira oberta al despertar d'un cel estrellat
 fora de l'abast
 a la font dels murmuris  .
 
 Vas venir de les profunditats de la terra
 de mil pètals formats
 davant l'arribada trepidant dels estornells
 repetir
 que la marée monte
 les trucades desapareixen
 sufocat a la bodega
 Esperant l'última gota de pluja
 a l'ala de la nit
 de fullatge adornat
 a les parets de la nostàlgia
 vigilar el pas furtiu
 entre el femení i el masculí
 i renaixerà dins teu .


 147 

 Avec du bleu partout sans bleu à l'âme
 avec du vent à perdre haleine mais sans vraiment la perdre
 avec une tendresse de l'air sans mouche carnassière
 avec un arbre des tropiques qui ne pique pas
 avec la mer mais pas trop froide et sans requin
 avec des bateaux sur lesquels on pourrait monter
 avec des vendeurs de chichis qui soient beaux et ne projettent pas de sable sur le bronzage
 avec des enfants qui ne crient pas
 avec un soleil qui ne soit pas trop chaud
 avec une baraque à frites pas trop loin
 avec un polard à lire qui ne soit pas trop glauque
 avec une serviette de bain suffisamment large
 avec des lunettes de soleil sans traces de doigts
 avec un parasol qui ne s'envole pas à tout bout de champ
 avec un smart phone à la sonnerie pas trop agressive
 avec des heures non comptées devant soi
 avec une douce sensation de faim qui fasse penser au barbecue du soir
 avec le bruit des vaguelettes qui viennent caresser la grève sans raclements disgracieux
 avec un ciel où les avions ne traîneraient pas leur pubs illisibles
 avec un ventre pas trop gros qui me permette d'apercevoir les orteils
 avec une crème bronzante qui ne tirent pas les poils en séchant
 avec juste ce qu'il faut de sueur montrant que la graisse fond mais sans dégouliner
 avec une calme détente à chaque respiration en espérant que ce ne soit pas la dernière
 avec une plongée dans un demi sommeil accompagné de papillons volant dans des cieux d'azur
 avec la possibilité de saisir une poignée de sable sans rencontrer un mégot
 avec le projet de ne rien faire malgré ce mental qui nous ronge
 avec une pincée d'infinitude sans penser à ce qui vient .


 145 

• 

 Déu és una metàfora de tot allò que transcendeix els plans del pensament intel·lectual.

Pensament l'intel·lectual és una flor que no abolisca Déu.

Déu de vegades en les seves plantes turíferes poden semblar la planta arrel de totes les coses.

Aquell pensament intel·lectual que al revés comença el rastre inquisitiu del desbordament diví és la rampa d'accés a la veritat.

El seu pistil d'amor a la vora de la congestió dispara la fletxa del coneixement fora del permissivitat del pecat.

Mitja saviesa enterrat al local de la bellesa hi ha l'avantsala del gran trasbals.

Assentar-se l'insecte buscador de menjar va poder descobrir la rosa de la llibertat.

L'olor crepitjant amb mil espurnes d'amor a la vora de la llengua de foc marca el procedent de qui diu.

La poesia en la seva la recerca de la meravella és la metàfora del misteri.

144

• 

 El mar en el blau cru dels seus orígens
 M'hi vaig llançar
 Vaig deixar la sèrie de convencions
 i va agafar la bona dama contra la meva falda
 l'aigua era tendra i favorable al progrés de la situació
 al mar obert sense terra a l'horitzó
 immens amb fines ondulacions regulars i tremolants
 l'onde transparent
 Vaig poder veure còdols al fons
 Vaig nedar sense pressa sense punteria
 temps infinit .

 Van aparèixer les costelles 
 M'estava apropant
 el paisatge era nu
 tot va quedar blanc de cendres després del cataclisme
 arbres esmicolats
 sense fulles ni vegetació
 Vaig caminar per la costa
 una cala que vaig desembarcar
 una casa a la vora d'un munt de plantes fossilitzades
 vestigi d'un bosc d'abans
 cementiri gegantí aixecant les seves soques cap a un cel descarat
 una casa amb bastides al voltant
 els éssers humans devien haver recuperat la possessió del lloc després del terrible calvari
 Estava deixant una bona senyora
 i la va seguir cap a casa
 un edifici de pedra de dos pisos
 davant de la porta quan estàvem a punt de trucar
 obert com una ràfega de vent
 una respiració que ens va xuclar
 una primavera ens envoltava
 una dona petita vestida tota de negre
 amb una lona suau, el cap cobert
 peus nus amb sandàlies de cuir gruixudes
 amb ulleres i cara arrugada publicada
 per abocar-nos ràpidament a un interior fosc
 les dues dones semblaven conèixer-se
 Només em va permetre una mirada furtiva
 Com si jo no existís
 però era realment visible ?
 per aquesta travessa que vaig fer sense esforç
 impulsat per una tasca a completar
 no era jo un esperit ?
 es va comprometre allà davant meu, un simple testimoni
 una conversa animada
 ple d'alegria de variacions en la veu
 dos rams de flors multicolors, el cant dels ocells feliços entrellaçats
 el joc de mans i mirades lluminoses
 un graciós cant d'alegria
 la llengua dels quals no entenia
 Jo no era un d'ells
 Jo era el ferri que els va permetre trobar-se
 després vaig desaparèixer
 fort per la feina feta .

 Des de llavors
 el murmuri ja no és el simple acord melodiós dels elements de la vida trobats
 és carpe gruixut en la vida retornada i el riure dels nens
 pujant pel camí pedregós
 que corre al costat de la casa ara familiar .


 144 

• 

 Ne plie pas devant le sommeil
 sois le joyeux pourfendeur des mystères
 abocar
 la même scène passant et repassant
 savoir dire
 que l'événement est trousseau de phrases
 et que dans la vieille querelle du réel et du songe
 la porte est au milieu des effusions
 Sentiment vague
 en partie émergé
 d'une nuée de mensonges
 que le vent pousse vers la montagne
 pour sentences lancinantes
 convertir la parole échangée
 en grisaille de convenance .

 Sois le porc épic
 des remontrance sagaces
 et si le pas te presse
 tel l'escargot sur sa sente luisante
 remise en tes granges
 le paquetage inutile des succédanées
 ceins l'étoffe de lumière
 va à la fête
 et découvre ton cœur.


 142 

• 

     avanço
 de marbre
 a la primera línia
 en aquesta possibilitat d'unir-se a nosaltres
 en les nostres noces
 de la veritat real .

 Camino
 memòria d'empremtes dactilars
 de la meva gola
 sort l'inefable
 al crematori dels joves
 rebutjant l'esgotament .

 I ja que la vida és "veure"
 em dissol
 a la vora de la gràcia
 en somnolència fraternal
 tallant a tires fines de colors
 la cara tan buscada
 el rostre de la infantesa
 el rostre de cada home a la seva recerca .

  I si tot fos qüestió de silenci
 molt més que música .


 141 

• 

 Està tancat però aneu amb compte
 hi ha la insubordinació de la llum plena
 hi ha la rectitud de la vigilància amb un arc flexible
 hi ha el llindar dels fangs dels grans rentats 
 hi ha l'ambició de seguir els passos del teu nom
 hi ha la circumcisió íntima del ventall d'intercanvis estès als confins de l'univers
 això és responsabilitat d'una consciència impecable
 hi ha la costura que uneix amb un fil escarlata els teixits de carn i la paraula
 hi ha el pas que trepitgen els passos de l'ovella
 conversa enfadada pel camí habitual
 hi ha la fulla d'un arbre caiguda al vent d'una terra llunyana
 hi ha la nit de dolors i temptacions tancades per l'alba .
 Així va la nau complint el seu ofici
 mestressa de l'exili i de la vanitat
 esclat de llàgrimes al costat del llit de la finitud
 transmissor
 excloent el sexe, la fortuna i el poder
 el missatge que ni desgasta el cor ni eixuga la sang
 el missatge dels guerrers molt més que el dels cònjuges
 el missatge ardent sense cansament i penediment
 el missatge revelat en veure i escoltar
 el missatge de l'alegria dels vots finals
 el missatge de gràcia i somriure
 el missatge de la rosada que va caure el matí de Sant Joan
 el missatge dels fruits que oferim
 El missatge que no es tanca mai
 agraïment del dia .

 L'home té les claus del seu fràgil equilibri .
 L'home és el creador tant del seu infern com del seu paradís. .


 143 

Tu no l'acabes deixar .

De vegades quan els núvols negres s'agrupen i la derrota planta la seva bandera negra, teu el cervell es confon, tu plora. Un crit més enllà del dolor i de la crida. A plorar per causes abismals. Un crit d'una persona humana enmig d'una trobada poc probable. Un crit que pertorba la nostra audició habitual. Un crit indignant qui ens vol ensenyar alguna cosa. Però que ? Què vas veure ? Pel que fa a la teva emocions, No tinc la clau per descodificar-los .

Vaga en aquests terres entre gos i llop, on la grisor d'un hivern saturada de gelades recull imatges d'abans, on els vapors de l'aigua de remans original modificar la consciència, ser, on es creuen al·lucinacions i visions .

Estàs entre la vida i la mort però la vida és la més forta, fins i tot en l'últim viatge, i la seva que ens permet sentir la fragilitat d'aquesta vida, el seu rostre únic i que forts d'aquesta última experiència som de carn, de la ment i l'ànima transcriptors del gran misteri, nosaltres els innocents, nosaltres els seguidors de Meravella .

Tu crides i jo escoltar-te pels passadissos d'aquesta residència de jubilats que no tens mai no l'he pogut fer teu, com era la teva dificultat per comunicar-te i adaptar-te gran .

Aquests ja no ho són “Senyora !” que pronuncies mes llargs gemecs que neixen al fons del teu ésser per dirigir-te a algú sense definir, que no pots senyalar. Salva't del perill ? Alleujar-te ? Ajuda't a superar aquest calvari, aquest trasbals de l'ésser que s'enfonsa en el laberint fet de rastres memòria i impasses ? No saps què preguntar, la teva mà demacrada s'estreny la meva mà. Ni tan sols em demanes que torni a casa teva, a casa .

Les teves funcions les funcions vitals s'han reduït a menjar i dormir, i quan me'n vaig la queixa prolongada m'aixafa el pit com en un vici i em retorça el cor .

Quan et deixo després de besar-te, Tinc la sensació que serà l'última vegada ; I llavors no hi torno perquè no sé què fer per ajudar-te, per tranquil·litzar-te, per calmar-te. Covardment t'abandono, i després jo sentir culpable !

Tan bon punt surto del pis on vius i l'ascensor arriba a la Planta Baixa, Ja no escolto els teus crits però, tanmateix, continuen ressonant en el meu ésser. Estic abandonat. Em quedo fora, jo vaig néixer malvat … com tu potser. Estic intentant acostumar-me a la idea que ja no tinc pare, estic trist, estic decepcionat, de l'estómac em surt un gran bony. Em tranquil·lo, Gestiono la situació mentre pateix un esquinçament visceral. Els teus crits em segueixen quan medito, quan camino sota la pluja, al vent, sota el sol i sento la teva veu que em crida, suaument, molt suaument com una carícia, la teva carícia, que em vas prodigar quan al llit del meu nen petit tenia tantes dificultats per adormir-me .

Tu no preguntes expressament més ajuda, sembla que ja no demaneu notícies els teus fills. Estàs sol i la boira que t'envolta suggereix el vol de corbs en un matí fred d'estiu als arbres alts que vorejaven el canal a Briennon .

Esteu allà esperant que s'obri una porta final a la paret d'aquesta habitació a la qual no heu entrat mai. Ets la porta d'entrada a una oportunitat que no s'ha de perdre. Esteu esperant un últim tren que xiula a la llunyania però que tarda a aparèixer. No et queda res a donar. El que et pertanyia ja no et pertany, quina era casa teva, has estat desposseït. El teu pis ha estat ocupat, els plats de diumenge i festius estaven escampats, fins i tot es va copiar la teva signatura. D'esperança, punt. De somriures a la teva cara, punt. La trompeta que tocaves la van regalar al fill d'un cuidador. El teu darrer equipatge està ple, i, a més, fa temps que ja no tens equipatge. Vas donar, … hem pres .

De tant en tant, en moments de lucidesa, podríeu haver demanat que les coses es moguessin una mica més ràpid, que la l'extrem del túnel s'obre a la gran llum terminal, el que ells diuen. Però el saps què passa? ? M'agradaria molt que poguéssim parlar d'això. M'hauria agradat que tinguéssiu aquesta iniciativa… I ara és això escolto, que mesuro tot el que un pare és capaç de donar als seus nens quan és conscient de formar part de la gran cadena de generacions i que la seva pròpia vida, únic i sagrat, està al servei dels altres .

Potser això serà aquesta nit. Potser en uns dies. Fes-te fred. Deixa els ossos trencar com un vidre. Que la sang ja no circula. Que la quietud sobtada o alleujament després de patir. Deixeu que el tic-tac del marcapassos faci a soroll infernal en aquest cos inert .

El vehicle negre encara no ha arribat. Però, què estan fent totes aquestes persones anomenades vives? beure pastis, jugant a belotte, revolcar-se davant del televisor,  mentre es congela a la vora de la placa de gel ! ” espero, moi, el cotxe fúnebre ! “

Recordo el tour de França que vam anar a veure amb Charlot, en els anys cinquanta. Va ser un pas contra rellotge. L'últim corredor en passar era Anquetil qui portava la samarreta groga, i després va seguir el cotxe escombra. La festa s'ha acabat, vam tornar amb el tren des de Versalles baixar a l'estació de Pont Mirabeau i tornar a casa avinguda Emile Zola. Vaig sostenir al llarg del braç una bossa de paper que contenia uns quants articles promocionals petits que vaig aconseguir agafar pel camí de la caravana publicitària. Feia sol, amb un sol de juliol jugat el fullatge de l'avinguda. Em va encantar aquesta transició de l'ombra a la llum i jo Vaig saltar sobre les plaques de ferro colat calats que envoltaven els arbres. jo era feliç d'haver passat una estona amb tu, papa, el meu pare petit… I això cotxe escombrador que fa temps que s'espera !

Fa quatre anys i la meitat, quan la mare ens va deixar, Em vaig quedar una setmana amb tu al carrer de la Jarry. Va ser allà l'última vegada vaig estar realment a prop teu. No m'ho has preguntat mai preguntes que no siguin estrictament materials. mai vas plorar. Mai no vas evocar cap record espontàniament. Si hi hagués tristesa no m'ho diries no ho va mostrar. Ho estava fent “delicat” amb tu per no fer-te entreveu la meva profunda angoixa i no et vaig empènyer perquè tots dos vam plorar per la marxa de la nostra dona i mare. Tenia por que tu tu col·lapses. Ja em mesurava en el silenci que vas mostrar – ho és sempre jo començant la conversa – que el teu estat mental estava alterat. Vostè semblava un altre lloc de tot això. La teva manca d'emoció em va fer fred en el esquena. No he trobat les paraules que t'haguessin fet dir, contactar amb tu en la teva sensibilitat. Sabia que ja estaves una mica marxat .

Le 23 juny, data l'aniversari de la mare, resaré per tú, papa. Que ets d'aquest món o d'un altre lloc no importa, ja no hi ets. El teu sortida, ho has esperat des de fa temps. Vas vendre la casa de Saint-Flour com si volgués tancar un episodi de la teva vida, com per cremar objectes coneguts perquè després de tu no hi hauria res, res més que estranys que buscaran en el teu negoci, res més que invasors que ho destruiran tot. Tu no tens no va insistir que mantinguéssim aquesta àncora familiar. Ens vas donar els diners de la venda sense retornar-te, sense pronunciar discurs. D'emocions, punt ; com si alguna cosa de vosaltres hagués mort durant molt de temps. Ja marxaves. En les setmanes que després vau tenir un greu problema de salut del qual afortunadament us vau recuperar. I des de llavors estàs esperant la seqüela. No era el teu moment. La línia divisòria passat, vas actuar com si no haguessis de donar la volta. Qüestió de la vida o de la mort ? Vol endavant ?

Des del una terrible senilitat t'aclapara, que ja no tens el cap, que la trinitat de la depressió, de l'Alzheimer i la demència ens obliga al calvari que tenim han de creuar, tu i nosaltres tres, els teus fills, que estem així convocats com a éssers de consciència i compassió, de vulnerabilitat, de transparència i a sang freda, de reflexió i comprensió del que és ; ens devem ser testimonis de la gran obra de vida i mort per donar-nos suport en acollir-nos i ajudar-nos mútuament per donar un cop de mà als nostres éssers estimats necessitada. No hem de tenir res a amagar. Hauríem mantenir-se units. Hauríem de parlar entre nosaltres. El que no es diu només genera la retirada jo mateix, rebuig i desconeixement dels altres i molta desgràcia als nostres fills i nens petits per l'ombra que faran sobre la nostra memòria col·lectiva .

Quan escolto el el toc de mort de la finitud al campanar de l'existència, escolto, veig, jo sóc trist, estic plorant, Estic sol i consumeixo la meva solitud amb els meus éssers estimats, Ho comparteixo amb els meus éssers estimats que estimo i que m'estimen. el mastego, jo destil·la, jo “manduque”, aquesta opció absoluta de la finitud, Per Que em nodreixi i m'ajudi a créixer .

Oui, pregaré per tu, per acompanyar-te, per donar-te suport, tu pare, cos i ànima associats, per caminar amb tu aquest camí que va des de casa teva fins al cementiri on queda mare .

Papa, jo promet recordar la història de la teva vida, i honrar aquest esbós existencial que em vas transmetre per tal de fer fructificar la vida que tens per a mi dades, perquè floreixi aquesta voluntat de fer més del que se'ns ha donat donat. I això, perquè sigui “la bona feina” útil pels que ens seguiran .

És un moment no raonable on els morts es posen a taula per a un últim àpat, sense gana i set material però plena de fam i set simbòlica i espiritual, per tal de per recollir les molles de la vida que ens permetran créixer sobre el nostre camí del coneixement i la saviesa, donar sentit a la pròpia vida i esvair-se en osmosi d'amor davant del que és .

Papa, dans ta démence, émane une aura où affleure, pure et limpide, une valeur profonde. L’ego brisé cède la place à l’essence humaine. Et pour celà tu es précieux .

Le 23 juny, je penserai à maman, je penserai à toi papa, je penserai à vous deux, mon frère et ma soeur, et ferai promesse de vivre ces dernières années qui me sont imparties, le plus simplement possible, dans l’écoute, la pudeur, le respect de la personnalité de chacun, le soutien et le conseil, à tous ceux qui seront en difficulté .

Nous ne devons pas nous faire de mal et avoir le courage d’échanger, d’entrer en contact avec nos proches, avec autrui, même si cela semble difficile parce pas très habituel dans notre culture familiale. Silenci si pot ser regenerador d'un mateix jo en la meditació i la contemplació, és perjudicial pel que fa, transformant en silenci, apaga el llum de l'esperança .

I ja que amb nosaltres tot acaba amb una cançó o una paraula amable, diguem que no hem de pesar sobre el nostre proïsme, ni als altres, ni en aquesta terra plena del misteri de la creació perquè nosaltres, EL “viu en moviment”, romandre en comunió amb l'Altre que reconeixerà que tots som germans si ens estimem .

140