La nuit silencieuse pleine de livres tout autour ~ néanmoins je tousse. Le chat à sa place les petits enfants dorment ~ tic tac du réveil. Je baille et me gratte la peau fait chanter la lune ~ assis je contemple.
Escalatordes pesées en fenêtrese reflète l'hors tempsdes frémissements. Calque éphémèredes pensées jointesl'ordre orthogonalfragrances déployéesénumère les marchesd'accès à l'antienneclamée par les angesrefuge sanglédes anfractuosités de l'oubliles chaînes raclent la terred'outrances ad hominem.Un chanti després res juste le suintdes bœufs à la tâche. 347
Amic dels rierols abissals granota de la vida al cor vols arribar a ser una veu entre veus tu que ets molt més que tu tu que ets metamorfosi a la polpa reticular que la mà aixafa convertir-se en demà.
Creuem el gual ple i solt fem sang i sentit cavall de sang de l'ona a l'oceà a les mans dels desitjos que el vent fa actes arrels d'una pintura vernacla trobada al toc del dia que el cercador abjura i retreu de pare a fill noia dels temps sigues fidelment ardent sobre el formant de la memòria.
La vora de les paraules fins a les portes subterrànies olors cansades que porta el vent renaixement savi sons infantils presència estimada cireres a la primavera que la dent croque guants a les butxaques del nostre futur sota l'ombra dels plàtans a la plaça de la catedral la picada del fred arribant a les profunditats de l'ànima amb gràcia entre les herbes un alè a la mà baixant del sol com de passada. 345
Les paraules que ens arriben fer-nos ser. Són allà, a la boca, revestit de tinta, i va llaurar de prop. No obstant això, com l'abella aquest desig de ser, en la direcció del vent, el més a prop possible del nèctar, ens obliga per empènyer l'arada, inexorablement, fins al final del camp, només les paraules que van passar. 344
Voix d'entre les galets prise tôt une pincée de miel sur l'haleine du vent de mai.
Grande femme aux jambes fines posées en asymptote contre le cœur à l'unisson. Unique pressentiment des courtes pailles rassemblées à la dérobée al buit de les onades cansades.
Les arpèges de la guitare accompagnent d'un soupçon de couleurs armoriées le pavois des rencontres.
A foison les purpurines lèvres de mon amie du fond des bois lèvent la voix d'entre les voix. Toutes voiles dehors vers le frémissement d'un printemps en portance sous la brise.
Si en un altre lloc i íntim a la punta dels dits venir i morir El país que s'assembla a tu sota l'espasme consumit Jean el meu amic de l'Esperit la meva creu el meu plor. A terra a la pols reflecteix l'estrella la cançó misteriosa en la carrera a través dels mons. François el meu amic dels matones La meva manera la meva alliberació.
Silenci de les plantes ~ al marge blau i blanc d'un tren que el vent mogui.
*
Enganxat al turó el dòmino de les cases ~ insectes dimonis.
*
Passa l'ocell negre a l'olor dels núvols ~ pòrtic al cim.
*
El niu de la garsa en reserva rectangular ~ font de rencor.
*
Bras serpentiforme ~ esclat de llàgrimes primaverals fora de la seqüència de paraules.
*
De les mans a la balança a l'abast del balcó ~ el dia es desenvolupa.
*
La meva ànima dominant aprofundeix en la vida i digues-m'ho ~ mecanografia tranquil·la i suau.
*
Passeu esquerra dreta cotxes matinals ~ embarcament per a Cythera.
*
A la costa verda un camió groc pujant ~ clam sobtat.
*
Desmuntatge de la teulada ~ agafar el d'un altre lloc la palla curta.
*
Zinc a la base xemeneia de maó bruta ~ programació.
*
De llibreta a llibreta la goma s'asseca i es desplaça ~ muntatge en fred.
*
La negativa de l'altre és autoodi ~ junts pot ser. 341
cara cara al tacte dels nostres cors a l'abast del freixe sense gest ni paraula mirada alta sumes de reserva A les fotos seriós i trist per saltar des de dalt de l'arbre colibrí de foc passacaglia de les boires mostrant vetes amb una mà per desxifrar al vespre a la llum de les espelmes documents d'identitat groguencs que el vent s'escampa davant els nostres ulls insomnes.
O cara cara única del temps que passa infanta enlluernada ser el receptacle de les nostres llàgrimes lesal de la nostra reunió del pal al card de Job a gris grunyir davant de la femta barrejat amb còdols de basalt mescla brillant Enfilador de Virgínia i la paret vermella oi cara que la manca d'esperit esborra pedra plana posada al matí a la paret del jardí respiracions mixtes cara a cara per tota l'eternitat.
Es-tu là glissando sans dérobade à me porter sur l'onde douce lune entrevue au parloir écorce arrachée du chêne-liège se faufilant dans la foule lente passager ébloui des sentes odorantes. La meva ànima seule au hasard d'une sortie se vit prise dans le flot des migrants ô mon âme l'altérité est une autre identité de l'autre à soi la source même des solidarités.
