Silouane   
De lluny semblava   
L'últim arbre de la línia   
Perquè ens compadiem una mica.      
 
Pensant en la terra negra   
Que se'n va anar amb passos petits   
El seu bastó va tocar la pedra   
Queden els últims passants.      
 
No admeti mai   
Aquell mal era rampant   
Per anar a buscar    
Rialles i alegria.      
 
Fent un gran tren   
Als matolls   
El senglar va aixafar la seva meditació   
Amb una bufada d'alè calent.      
 
No et quedis   
Pel camí de la Bèstia   
Els cabells i la brutícia són glifs sagrats   
Per al company de marga.      
 
Turons i valls se succeïen   
De vegades amb un torrent per creuar   
Sota els raigs de llum   
Fullatge del banc.      
 
Torneu a pujar el pendent   
Evitant arrels i branques   
Augmentat des del punt de vista proper   
Ja allà en l'esforç realitzat.      
 
Preferint l'hora que ve   
En el futur a tota costa   
Va habitar davant les portes de bronze   
Aquest desconegut amb l'ànima assedegada.      
 
A les fronteres del desordre acceptat   
Ell, la indomada de les terres baixes   
No vaig poder recuperar la respiració   
Que en ceguesa circumstancial.      
 
I coneix el constructor   
I guiar veles atapeïdes   
El vaixell cap al dolç coneixement   
Del llenguatge dels éssers purs.      
 
Plena i delicada   
La lluna pujant gradualment   
Guardada davant d'ella   
Uns núvols de desconfiança.      
 
Per ara   
Élise encantadora   
Coixeu baix darrere de l'últim fill   
Silouane, d'abast celeste.      
 
1388