Ella planeja   
 dels seus ulls oberts   
 acariciava els turons i les valls.   

 Ella es va rentar   
 de les seves llàgrimes els continents   
 per desbordar els oceans.   

 Va caminar sobre els fragments del temps   
 col·lapse sobtat   
 de forat negre a forat negre.   

 Va sacsejar els núvols i les marees   
 als quatre punts cardinals   
 de la santa aliança.   
 
 Ella acaricia les estrelles   
 en el vent solar d'un excés de llum   
 sense que l'ombra hi penetri.   

 És visitada pels cossos   
 roques de gas i vent   
 morir i renéixer.   

 Ella es refresca amb una unça d'atzar   
 els impulsos de la primera causa   
 la mateixa essència de l'home.   

 Ella és l'àncora sàvia   
 de l'existent i del sobrenatural   
 dansa i pas d'un silenci sensible.  
 
 Ella és boles i girs   
 eclipsant-se a si mateix   
 camí cap al final misteriós.  
 
 Cap orella no ho sent   
 draperia amb calats lluminosos   
 consagrat en la seva ofrena.   

 Terra oh terra meva   
 la mare terra és bonica   
 terra oh terra meva.   


 390