Al buit de l'ànima a l'ombra del vertigen la paradoxa s'enfila, l'ocell arquejant-se abans de la crida. Creuem els nostres límits, recollir el blat, llavors emergents, ofrenes d'Apol·lo. A través de l'espai les estrelles s'ajunten i xoquen tan vivament que els pensaments allargar els nostres somnis. Al taulell al firmament passar els núvols, alternança sincopada al fons de l'univers, trencar el tenor de la cançó. A l'acroteri del temple àngels acrobàtics orienta el seu mirall a la Font original. Conjunt, adequat els monstres de les nostres entranyes trencant els fils de la societat comprensió. Caminada lenta, al capdavant dels nostres enfocaments demeure l'ametlla invariant eliminant l'aire viciat dels accessoris. Enrotlla't al serrallo de la nostra imaginació Ordres del comandant, Estic d'acord amb l'esforç per deslligar els llaços de la discòrdia. Llum irrompible de febrer, la bossa plena de ranuncles vessa els seus records des de més enllà sense explicació sentida.
