Als límits  
 de recerca i dubte   
 hi ha aquesta expectativa,   
 claredat en el seu adveniment.      
  
 Els núvols poden enfonsar-se,   
 els vents ja no són suficients,   
 també hi ha la marea del cor   
 qui fait vaciller l'être.      
  
 La pluja que cau sobre l'oli   
 en contacte amb la pell nua   
 electrificar la consciència   
 estar més enllà de la calor animal   
 i sota el món.      
  
 No passa res com abans   
 les vaques continuen pasturant   
 le chien est assis entre mes jambes,   
 je suis adossé au talus de pierres,   
 tous deux sommes de garde   
 gota a gota del temps que renya.      
  
 tornar del mar   
 els vels de la infantesa.      
  
 Hem de marxar   
 per no tornar,   
 el humit i la llum es casen,   
 demà hi haurà l'arc de Sant Martí.      
  
  
  538

   La meva vella mare   
 d'on venia   
 No ho sé   
 potser des d'aquest tren   
 per sobre del viaducte   
 després torna a l'infern amb les germanes   
 sense Maria   
 abandonat en llençols bruts   
 s'ofereix al terror.      
 
 El meu pare silenciós i amorós   
 es va aferrar a la seva dona    
 com la bassa de la Medusa   
 corrent feliç   
 darrere del carro en sortir de l'estació   
 a la pols de Montamize   
 després recolzada en una palla   
 tocava la trompeta.      
 
 Van tenir un fill   
 convidant-los a casar-se   
 el bell nen de la primavera   
 per compensar l'entrada a la guerra   
 al final del camí entre el blat   
 collint blat de moro i rosella   
 en tendresa i mandat   
 perquè succeeixi el destí.      
 
 El seu nom serà Joan   
 com aquell oncle que va morir jove   
 alliberat de les trinxeres   
 i la grip espanyola   
 que vaig haver de reencarnar-me   
 va arribar cinc anys després   
 a l'ombra projectada sobre el llindar   
 a l'àvia Danubi.      
 
 Què sé jo ?   
 No ho vaig veure mai   
 però m'ho crec.      
 
 Llavors va venir una noia   
 a qui Lulu va donar el seu primer nom    
 alosa   
 escoltat en planeze   
 al paradís estival de l'Alvèrnia familiar.      
 
 Quan els més petits primaveran   
 va ser el gran trasbals   
 l'oblit de la caseta Grenelle   
 la nostra mare salvatge ja no era demacrada   
 per córrer les ganes de la seva infantesa   
 lluny dels bombardejos   
 va tornar a posar-se dempeus   
 reordenar algunes peces del trencaclosques   
 i va tornar a portar la Fifi sota el coixí.      
 
 No van anar més lluny   
 els treballadors de la nostra font   
 construït sobre les ruïnes de famílies a l'exili   
 descansen fora de l'escenari   
 sota les estrelles d'un cel ample   
 que no és van de contemplar   
 al vespre quan el RER sacseja les tombes.      
 
 De vegades al cim   
 tres punts brillants ens estan mirant   
 darrere de la cursa de núvols   
 els nostres morts canten   
 la dispersió viva   
 sobre la seva forma de vida   
 augmenta el rumor d'un tornado   
 que el vent aixeca   
 a la carretera de Frugères   
 com la retirada dels Boches del Mont Mouchet   
 el seu paquet complert.   
 
 És el moment d'estendre les estovalles   
 a l'herba de Pradou   
 per portar la vaixella   
 a la gran cistella de vímet   
 sense oblidar el vi negre extret de la bóta   
 riure i parlar fort   
 mentre els nens estan xiulant   
 que la padrina prepari la càmera
 i aquell avi signa amb una creu   
 el fons del pastís. 

          
  537
 

  s'han apropat   
prop de la gran faig   
per esborrar les estacions   
tornant als darrers anys.      
 
Assegut al voltant de la soca   
per contemplar el fullatge alt   
han recordat   
el camí del senglar.      
 
Després va resar   
perquè torni la pluja   
sota el crepitar del fang   
cala de proteccions últimes.      
 
va preguntar   
del que estaven fent   
dinosaures els nostres amics   
per fer caure els arbres alts   
mentre que la immensa plana   
bruissait des cavalcades   
ombres acabades   
fora dels prats habituals.      
 
rellotge de punts   
només ombra i llum   
deformant-se amb alè amarg   
ordre i reprovació   
dels nostres germans els successors   
borratxo de la vida futura   
i corrent sota el bosc    
cap a la clariana envoltada de panotxa   
sobresurten   
la darrera pedra.      
 
 
 536

 
   Tanca l'opercle del bucc   
 a la sorra   
 amb bombolles de sabó   
 carícia del temps que passa   
 al buit de les onades cansades   
 falsa primavera   
 orificis nasals dilatades   
 conques marines ahanantes   
 la mà toca l'aixecament dels vels   
 sota el pati tens   
 nota metàl·lica del piano   
 silenci atrevit   
 errant sagaz   
 abans que vingués l'àngel   
 amb cara d'astúcia   
 sota la pluja de pètals   
 que el vent s'escampa   
 mil petons a la subhasta   
 pels coloms de la tardor   
 reunió de brasers   
 al final de la subvenció   
 el vol clar del que va ser.         
  
 morir blanc viu negre.      
  
  
  535

   Al front blau de la teva infantesa    
 pels passos foscos de la nit   
 va aterrar un ull   
 petit bassal d'aigua salada   
 als teus llavis ondulats   
 que bufi el vent   
 carícia fràgil   
 per pentinar-te els cabells castanys   
 a la base del coll   
 i creuar amb un gest   
 el fons de l'univers .

 Oh, la meva dona amb els lloms enfonsats
 bruixa fingida   
 ball rodó   
 a la coronació de la tardor   
 T'oloro   
 i em perdo en el laberint dels teus braços i cames.   

   
  533

   Enrotllo la catifa de pregària   
 fora de la nit fosca    
 cap pretensió   
 només la música del vell sol blanc   
 aquest amant amb la columna fecundada.      
 Calmo el meu ardor   
 sense trencar l'ou clar   
 sobre les pistes del dogma   
 lluny de la codificació cerebral   
 en cas contrari pocs sol·licitants.      
 Distingeixo les essències subtils   
 enmig de pensaments bruts   
 i converteix el soroll en música interior.     
 Fora de la vida quotidiana   
 punt transformador.    


  534

 Me dis que la parole poétique 
 c'est comme la mer   
 giboyeuse de rêves   
 et racleuse de mots   
 lorsqu'elle griffe la côte.      
 
 Et si c'est de nuit   
 que la foi chancelle   
 et qu'un vent froid brasse l'écume   
 les hurlements des marins en détresse   
 se font entendre dans les criques   
 chapelles ardentes des trépassés.      
 
 Rare et obstinée présence   
 de cette nécessité du poème   
 révélation quotidienne
 à ne pas manquer le rendez-vous   
 percée magique des mots de braise   
 dans l'âtre aux éructations aiguisées.      
 
 Je vous aime ma vie   
 d'humbles existences affublée   
 dentelles du jour
 que des mirlitons dévorent   
 telles les perles de verre   
 dans la lumière clignée du matin. 
 
 Ne vous affligez point   
 il est une poupée malmenée de l'enfance   
 abandonnée sur le trottoir   
 que le passant ramasse   
 lambeaux de tendresse écrue   
 transfigurant celui qui la regarde.      
 
 Les tambours de l'automne   
 ont rassemblé les murmures   
 et claque aux marches de l'univers   
 la vision stellaire   
 des officiants du cercle sacré
 que l'amitié révèle en échos.      
 
 Viens contre l'arbre   
 et le sais par avance   
 que la gerbe des flûtiaux courroucés   
 par la plainte insensée   
 construit le décor   
 de nos retrouvailles naines.      
 
 
  532

 Tu entrerais   
 en faisant tinter l'éolyre   
 et le ciel s'ouvrirait.     
  
 L'écureuil dans l'amandier   
 de branche en branche   
 évoluerait avec agilité.    
  
 Tu me donnerais des nouvelles   
 de là où tu es   
 pour que nos mains se joignent.    
  
 Je t'entendrais légère   
 gravir l'escalier   
 très haut jusqu'à l'aube.     
 
 Tu m'indiquerais le chemin   
 alegries i tristeses   
 toi mon aimée.  
    
 Ton ombre aurait la tendresse   
 des matins de printemps   
 près du canal de notre rencontre.     
 
 Et si le soleil perce les nuages   
 il y aurait grand gazouillis   
 parmi les peupliers.    

  
  531

   Cette joie d'exister   
 d'affirmer   
 de faire naître   
 d'adapter   
 d'exprimer.      
 
 Cet acte par lequel   
 existir   
 entre le terme et l'inertie   
 en intégrant les limites   
 le revers de l'existence. 
     
 L'existence donnée   
 une fois pour toute   
 sans nous prévaloir de la présence   
 est piètre chemin   
 et transformation de la joie en souvenir.      
 
 Notre situation ne cesse de changer   
 la présence est en rapport   
 avec les choses existantes   
 et qu'elle demeure à conquérir   
 irréductiblement.      


  529

 Je muir je muir   
 et ne puis retenir   
 les pleurs de la nuit   
 les nuages en leur course   
 le craquement des coquilles d'œufs   
 l'essence des choses   
 la couleur de l'enfance   
 le miel des estampes   
 le milieu entre deux excès   
 l'inaccompli de la perfection   
 la poigne du destin.     
 
 Me fait vivre   
 et retiens   
 la générosité de la joie   
 toute mesure à l'unisson   
 visant l'utile   
 par un effort constant   
 par dedans et dehors   
 être ad libitum   
 le plein et le délié   
 l'ambre des mers du nord   
 et le corail des mers du sud
 chair de nos cœurs.         
 

  530