Arxius de la categoria: Curs 2019

demà l'arc de Sant Martí


Als límits
de recerca i dubte
hi ha aquesta expectativa,
claredat en el seu adveniment.

Els núvols poden enfonsar-se,
els vents ja no són suficients,
també hi ha la marea del cor
qui fait vaciller l'être.

La pluja que cau sobre l'oli
en contacte amb la pell nua
electrificar la consciència
estar més enllà de la calor animal
i sota el món.

No passa res com abans
les vaques continuen pasturant
le chien est assis entre mes jambes,
je suis adossé au talus de pierres,
tous deux sommes de garde
gota a gota del temps que renya.

tornar del mar
els vels de la infantesa.

Hem de marxar
per no tornar,
el humit i la llum es casen,
demà hi haurà l'arc de Sant Martí.


538

La meva vella mare

   La meva vella mare   
d'on venia
No ho sé
potser des d'aquest tren
per sobre del viaducte
després torna a l'infern amb les germanes
sense Maria
abandonat en llençols bruts
s'ofereix al terror.

El meu pare silenciós i amorós
es va aferrar a la seva dona
com la bassa de la Medusa
corrent feliç
darrere del carro en sortir de l'estació
a la pols de Montamize
després recolzada en una palla
tocava la trompeta.

Van tenir un fill
convidant-los a casar-se
el bell nen de la primavera
per compensar l'entrada a la guerra
al final del camí entre el blat
collint blat de moro i rosella
en tendresa i mandat
perquè succeeixi el destí.

El seu nom serà Joan
com aquell oncle que va morir jove
alliberat de les trinxeres
i la grip espanyola
que vaig haver de reencarnar-me
va arribar cinc anys després
a l'ombra projectada sobre el llindar
a l'àvia Danubi.

Què sé jo ?
No ho vaig veure mai
però m'ho crec.

Llavors va venir una noia
a qui Lulu va donar el seu primer nom
alosa
escoltat en planeze
al paradís estival de l'Alvèrnia familiar.

Quan els més petits primaveran
va ser el gran trasbals
l'oblit de la caseta Grenelle
la nostra mare salvatge ja no era demacrada
per córrer les ganes de la seva infantesa
lluny dels bombardejos
va tornar a posar-se dempeus
reordenar algunes peces del trencaclosques
i va tornar a portar la Fifi sota el coixí.

No van anar més lluny
els treballadors de la nostra font
construït sobre les ruïnes de famílies a l'exili
descansen fora de l'escenari
sota les estrelles d'un cel ample
que no és van de contemplar
al vespre quan el RER sacseja les tombes.

De vegades al cim
tres punts brillants ens estan mirant
darrere de la cursa de núvols
els nostres morts canten
la dispersió viva
sobre la seva forma de vida
augmenta el rumor d'un tornado
que el vent aixeca
a la carretera de Frugères
com la retirada dels Boches del Mont Mouchet
el seu paquet complert.

És el moment d'estendre les estovalles
a l'herba de Pradou
per portar la vaixella
a la gran cistella de vímet
sense oblidar el vi negre extret de la bóta
riure i parlar fort
mentre els nens estan xiulant
que la padrina prepari la càmera
i aquell avi signa amb una creu
el fons del pastís.


537

Es va acostar a la gran faig

  s'han apropat   
prop de la gran faig
per esborrar les estacions
tornant als darrers anys.

Assegut al voltant de la soca
per contemplar el fullatge alt
han recordat
el camí del senglar.

Després va resar
perquè torni la pluja
sota el crepitar del fang
cala de proteccions últimes.

va preguntar
del que estaven fent
dinosaures els nostres amics
per fer caure els arbres alts
mentre que la immensa plana
bruissait des cavalcades
ombres acabades
fora dels prats habituals.

rellotge de punts
només ombra i llum
deformant-se amb alè amarg
ordre i reprovació
dels nostres germans els successors
borratxo de la vida futura
i corrent sota el bosc
cap a la clariana envoltada de panotxa
sobresurten
la darrera pedra.


536

Viu negre i mor blanc

 
Tanca l'opercle del bucc
a la sorra
amb bombolles de sabó
carícia del temps que passa
al buit de les onades cansades
falsa primavera
orificis nasals dilatades
conques marines ahanantes
la mà toca l'aixecament dels vels
sota el pati tens
nota metàl·lica del piano
silenci atrevit
errant sagaz
abans que vingués l'àngel
amb cara d'astúcia
sota la pluja de pètals
que el vent s'escampa
mil petons a la subhasta
pels coloms de la tardor
reunió de brasers
al final de la subvenció
el vol clar del que va ser.

morir blanc viu negre.


535

Al front blau de la teva infantesa

   Al front blau de la teva infantesa    
pels passos foscos de la nit
va aterrar un ull
petit bassal d'aigua salada
als teus llavis ondulats
que bufi el vent
carícia fràgil
per pentinar-te els cabells castanys
a la base del coll
i creuar amb un gest
el fons de l'univers .

Oh, la meva dona amb els lloms enfonsats
bruixa fingida
ball rodó
a la coronació de la tardor
T'oloro
i em perdo en el laberint dels teus braços i cames.


533

Enrotllo la catifa de pregària

   Enrotllo la catifa de pregària   
fora de la nit fosca
cap pretensió
només la música del vell sol blanc
aquest amant amb la columna fecundada.
Calmo el meu ardor
sense trencar l'ou clar
sobre les pistes del dogma
lluny de la codificació cerebral
en cas contrari pocs sol·licitants.
Distingeixo les essències subtils
enmig de pensaments bruts
i converteix el soroll en música interior.
Fora de la vida quotidiana
punt transformador.


534

Me dis que la parole poétique

 Me dis que la parole poétique 
 c'est comme la mer   
 giboyeuse de rêves   
 et racleuse de mots   
 lorsqu'elle griffe la côte.      
 
 Et si c'est de nuit   
 que la foi chancelle   
 et qu'un vent froid brasse l'écume   
 les hurlements des marins en détresse   
 se font entendre dans les criques   
 chapelles ardentes des trépassés.      
 
 Rare et obstinée présence   
 de cette nécessité du poème   
 révélation quotidienne
 à ne pas manquer le rendez-vous   
 percée magique des mots de braise   
 dans l'âtre aux éructations aiguisées.      
 
 Je vous aime ma vie   
 d'humbles existences affublée   
 dentelles du jour
 que des mirlitons dévorent   
 telles les perles de verre   
 dans la lumière clignée du matin. 
 
 Ne vous affligez point   
 il est une poupée malmenée de l'enfance   
 abandonnée sur le trottoir   
 que le passant ramasse   
 lambeaux de tendresse écrue   
 transfigurant celui qui la regarde.      
 
 Les tambours de l'automne   
 ont rassemblé les murmures   
 et claque aux marches de l'univers   
 la vision stellaire   
 des officiants du cercle sacré
 que l'amitié révèle en échos.      
 
 Viens contre l'arbre   
 et le sais par avance   
 que la gerbe des flûtiaux courroucés   
 par la plainte insensée   
 construit le décor   
 de nos retrouvailles naines.      
 
 
  532

Tu entrerais en faisant tinter l’éolyre

 Tu entrerais   
en faisant tinter l'éolyre
et le ciel s'ouvrirait.

L'écureuil dans l'amandier
de branche en branche
évoluerait avec agilité.

Tu me donnerais des nouvelles
de là où tu es
pour que nos mains se joignent.

Je t'entendrais légère
gravir l'escalier
très haut jusqu'à l'aube.

Tu m'indiquerais le chemin
alegries i tristeses
toi mon aimée.

Ton ombre aurait la tendresse
des matins de printemps
près du canal de notre rencontre.

Et si le soleil perce les nuages
il y aurait grand gazouillis
parmi les peupliers.


531

Cette joie d’exister

   Cette joie d'exister   
d'affirmer
de faire naître
d'adapter
d'exprimer.

Cet acte par lequel
existir
entre le terme et l'inertie
en intégrant les limites
le revers de l'existence.

L'existence donnée
une fois pour toute
sans nous prévaloir de la présence
est piètre chemin
et transformation de la joie en souvenir.

Notre situation ne cesse de changer
la présence est en rapport
avec les choses existantes
et qu'elle demeure à conquérir
irréductiblement.


529

Je muir

 Je muir je muir   
 et ne puis retenir   
 les pleurs de la nuit   
 les nuages en leur course   
 le craquement des coquilles d'œufs   
 l'essence des choses   
 la couleur de l'enfance   
 le miel des estampes   
 le milieu entre deux excès   
 l'inaccompli de la perfection   
 la poigne du destin.     
 
 Me fait vivre   
 et retiens   
 la générosité de la joie   
 toute mesure à l'unisson   
 visant l'utile   
 par un effort constant   
 par dedans et dehors   
 être ad libitum   
 le plein et le délié   
 l'ambre des mers du nord   
 et le corail des mers du sud
 chair de nos cœurs.         
 

  530