Ne plie pas devant le sommeil
sois le joyeux pourfendeur des mystères
abocar
la même scène passant et repassant
savoir dire
que l'événement est trousseau de phrases
et que dans la vieille querelle du réel et du songe
la porte est au milieu des effusions
Sentiment vague
en partie émergé
d'une nuée de mensonges
que le vent pousse vers la montagne
pour sentences lancinantes
convertir la parole échangée
en grisaille de convenance .
Sois le porc épic
des remontrance sagaces
et si le pas te presse
tel l'escargot sur sa sente luisante
remise en tes granges
le paquetage inutile des succédanées
ceins l'étoffe de lumière
va à la fête
et découvre ton cœur.
142
Tots els missatges de Gael Gerard
avanço
avanço
de marbre
a la primera línia
en aquesta possibilitat d'unir-se a nosaltres
en les nostres noces
de la veritat real .
Camino
memòria d'empremtes dactilars
de la meva gola
sort l'inefable
al crematori dels joves
rebutjant l'esgotament .
I ja que la vida és "veure"
em dissol
a la vora de la gràcia
en somnolència fraternal
tallant a tires fines de colors
la cara tan buscada
el rostre de la infantesa
el rostre de cada home a la seva recerca .
I si tot fos qüestió de silenci
molt més que música .
141
Està tancat però aneu amb compte
Està tancat però aneu amb compte
hi ha la insubordinació de la llum plena
hi ha la rectitud de la vigilància amb un arc flexible
hi ha el llindar dels fangs dels grans rentats
hi ha l'ambició de seguir els passos del teu nom
hi ha la circumcisió íntima del ventall d'intercanvis estès als confins de l'univers
això és responsabilitat d'una consciència impecable
hi ha la costura que uneix amb un fil escarlata els teixits de carn i la paraula
hi ha el pas que trepitgen els passos de l'ovella
conversa enfadada pel camí habitual
hi ha la fulla d'un arbre caiguda al vent d'una terra llunyana
hi ha la nit de dolors i temptacions tancades per l'alba .
Així va la nau complint el seu ofici
mestressa de l'exili i de la vanitat
esclat de llàgrimes al costat del llit de la finitud
transmissor
excloent el sexe, la fortuna i el poder
el missatge que ni desgasta el cor ni eixuga la sang
el missatge dels guerrers molt més que el dels cònjuges
el missatge ardent sense cansament i penediment
el missatge revelat en veure i escoltar
el missatge de l'alegria dels vots finals
el missatge de gràcia i somriure
el missatge de la rosada que va caure el matí de Sant Joan
el missatge dels fruits que oferim
El missatge que no es tanca mai
agraïment del dia .
L'home té les claus del seu fràgil equilibri .
L'home és el creador tant del seu infern com del seu paradís. .
143
Petit pare

Tu no l'acabes deixar .
De vegades quan els núvols negres s'agrupen i la derrota planta la seva bandera negra, teu el cervell es confon, tu plora. Un crit més enllà del dolor i de la crida. A plorar per causes abismals. Un crit d'una persona humana enmig d'una trobada poc probable. Un crit que pertorba la nostra audició habitual. Un crit indignant qui ens vol ensenyar alguna cosa. Però que ? Què vas veure ? Pel que fa a la teva emocions, No tinc la clau per descodificar-los .
Vaga en aquests terres entre gos i llop, on la grisor d'un hivern saturada de gelades recull imatges d'abans, on els vapors de l'aigua de remans original modificar la consciència, ser, on es creuen al·lucinacions i visions .
Estàs entre la vida i la mort però la vida és la més forta, fins i tot en l'últim viatge, i la seva que ens permet sentir la fragilitat d'aquesta vida, el seu rostre únic i que forts d'aquesta última experiència som de carn, de la ment i l'ànima transcriptors del gran misteri, nosaltres els innocents, nosaltres els seguidors de Meravella .
Tu crides i jo escoltar-te pels passadissos d'aquesta residència de jubilats que no tens mai no l'he pogut fer teu, com era la teva dificultat per comunicar-te i adaptar-te gran .
Aquests ja no ho són “Senyora !” que pronuncies mes llargs gemecs que neixen al fons del teu ésser per dirigir-te a algú sense definir, que no pots senyalar. Salva't del perill ? Alleujar-te ? Ajuda't a superar aquest calvari, aquest trasbals de l'ésser que s'enfonsa en el laberint fet de rastres memòria i impasses ? No saps què preguntar, la teva mà demacrada s'estreny la meva mà. Ni tan sols em demanes que torni a casa teva, a casa .
Les teves funcions les funcions vitals s'han reduït a menjar i dormir, i quan me'n vaig la queixa prolongada m'aixafa el pit com en un vici i em retorça el cor .
Quan et deixo després de besar-te, Tinc la sensació que serà l'última vegada ; I llavors no hi torno perquè no sé què fer per ajudar-te, per tranquil·litzar-te, per calmar-te. Covardment t'abandono, i després jo sentir culpable !
Tan bon punt surto del pis on vius i l'ascensor arriba a la Planta Baixa, Ja no escolto els teus crits però, tanmateix, continuen ressonant en el meu ésser. Estic abandonat. Em quedo fora, jo vaig néixer malvat … com tu potser. Estic intentant acostumar-me a la idea que ja no tinc pare, estic trist, estic decepcionat, de l'estómac em surt un gran bony. Em tranquil·lo, Gestiono la situació mentre pateix un esquinçament visceral. Els teus crits em segueixen quan medito, quan camino sota la pluja, al vent, sota el sol i sento la teva veu que em crida, suaument, molt suaument com una carícia, la teva carícia, que em vas prodigar quan al llit del meu nen petit tenia tantes dificultats per adormir-me .
Tu no preguntes expressament més ajuda, sembla que ja no demaneu notícies els teus fills. Estàs sol i la boira que t'envolta suggereix el vol de corbs en un matí fred d'estiu als arbres alts que vorejaven el canal a Briennon .
Esteu allà esperant que s'obri una porta final a la paret d'aquesta habitació a la qual no heu entrat mai. Ets la porta d'entrada a una oportunitat que no s'ha de perdre. Esteu esperant un últim tren que xiula a la llunyania però que tarda a aparèixer. No et queda res a donar. El que et pertanyia ja no et pertany, quina era casa teva, has estat desposseït. El teu pis ha estat ocupat, els plats de diumenge i festius estaven escampats, fins i tot es va copiar la teva signatura. D'esperança, punt. De somriures a la teva cara, punt. La trompeta que tocaves la van regalar al fill d'un cuidador. El teu darrer equipatge està ple, i, a més, fa temps que ja no tens equipatge. Vas donar, … hem pres .
De tant en tant, en moments de lucidesa, podríeu haver demanat que les coses es moguessin una mica més ràpid, que la l'extrem del túnel s'obre a la gran llum terminal, el que ells diuen. Però el saps què passa? ? M'agradaria molt que poguéssim parlar d'això. M'hauria agradat que tinguéssiu aquesta iniciativa… I ara és això escolto, que mesuro tot el que un pare és capaç de donar als seus nens quan és conscient de formar part de la gran cadena de generacions i que la seva pròpia vida, únic i sagrat, està al servei dels altres .
Potser això serà aquesta nit. Potser en uns dies. Fes-te fred. Deixa els ossos trencar com un vidre. Que la sang ja no circula. Que la quietud sobtada o alleujament després de patir. Deixeu que el tic-tac del marcapassos faci a soroll infernal en aquest cos inert .
El vehicle negre encara no ha arribat. Però, què estan fent totes aquestes persones anomenades vives? beure pastis, jugant a belotte, revolcar-se davant del televisor, mentre es congela a la vora de la placa de gel ! ” espero, moi, el cotxe fúnebre ! “
Recordo el tour de França que vam anar a veure amb Charlot, en els anys cinquanta. Va ser un pas contra rellotge. L'últim corredor en passar era Anquetil qui portava la samarreta groga, i després va seguir el cotxe escombra. La festa s'ha acabat, vam tornar amb el tren des de Versalles baixar a l'estació de Pont Mirabeau i tornar a casa avinguda Emile Zola. Vaig sostenir al llarg del braç una bossa de paper que contenia uns quants articles promocionals petits que vaig aconseguir agafar pel camí de la caravana publicitària. Feia sol, amb un sol de juliol jugat el fullatge de l'avinguda. Em va encantar aquesta transició de l'ombra a la llum i jo Vaig saltar sobre les plaques de ferro colat calats que envoltaven els arbres. jo era feliç d'haver passat una estona amb tu, papa, el meu pare petit… I això cotxe escombrador que fa temps que s'espera !
Fa quatre anys i la meitat, quan la mare ens va deixar, Em vaig quedar una setmana amb tu al carrer de la Jarry. Va ser allà l'última vegada vaig estar realment a prop teu. No m'ho has preguntat mai preguntes que no siguin estrictament materials. mai vas plorar. Mai no vas evocar cap record espontàniament. Si hi hagués tristesa no m'ho diries no ho va mostrar. Ho estava fent “delicat” amb tu per no fer-te entreveu la meva profunda angoixa i no et vaig empènyer perquè tots dos vam plorar per la marxa de la nostra dona i mare. Tenia por que tu tu col·lapses. Ja em mesurava en el silenci que vas mostrar – ho és sempre jo començant la conversa – que el teu estat mental estava alterat. Vostè semblava un altre lloc de tot això. La teva manca d'emoció em va fer fred en el esquena. No he trobat les paraules que t'haguessin fet dir, contactar amb tu en la teva sensibilitat. Sabia que ja estaves una mica marxat .
Le 23 juny, data l'aniversari de la mare, resaré per tú, papa. Que ets d'aquest món o d'un altre lloc no importa, ja no hi ets. El teu sortida, ho has esperat des de fa temps. Vas vendre la casa de Saint-Flour com si volgués tancar un episodi de la teva vida, com per cremar objectes coneguts perquè després de tu no hi hauria res, res més que estranys que buscaran en el teu negoci, res més que invasors que ho destruiran tot. Tu no tens no va insistir que mantinguéssim aquesta àncora familiar. Ens vas donar els diners de la venda sense retornar-te, sense pronunciar discurs. D'emocions, punt ; com si alguna cosa de vosaltres hagués mort durant molt de temps. Ja marxaves. En les setmanes que després vau tenir un greu problema de salut del qual afortunadament us vau recuperar. I des de llavors estàs esperant la seqüela. No era el teu moment. La línia divisòria passat, vas actuar com si no haguessis de donar la volta. Qüestió de la vida o de la mort ? Vol endavant ?
Des del una terrible senilitat t'aclapara, que ja no tens el cap, que la trinitat de la depressió, de l'Alzheimer i la demència ens obliga al calvari que tenim han de creuar, tu i nosaltres tres, els teus fills, que estem així convocats com a éssers de consciència i compassió, de vulnerabilitat, de transparència i a sang freda, de reflexió i comprensió del que és ; ens devem ser testimonis de la gran obra de vida i mort per donar-nos suport en acollir-nos i ajudar-nos mútuament per donar un cop de mà als nostres éssers estimats necessitada. No hem de tenir res a amagar. Hauríem mantenir-se units. Hauríem de parlar entre nosaltres. El que no es diu només genera la retirada jo mateix, rebuig i desconeixement dels altres i molta desgràcia als nostres fills i nens petits per l'ombra que faran sobre la nostra memòria col·lectiva .
Quan escolto el el toc de mort de la finitud al campanar de l'existència, escolto, veig, jo sóc trist, estic plorant, Estic sol i consumeixo la meva solitud amb els meus éssers estimats, Ho comparteixo amb els meus éssers estimats que estimo i que m'estimen. el mastego, jo destil·la, jo “manduque”, aquesta opció absoluta de la finitud, Per Que em nodreixi i m'ajudi a créixer .
Oui, pregaré per tu, per acompanyar-te, per donar-te suport, tu pare, cos i ànima associats, per caminar amb tu aquest camí que va des de casa teva fins al cementiri on queda mare .
Papa, jo promet recordar la història de la teva vida, i honrar aquest esbós existencial que em vas transmetre per tal de fer fructificar la vida que tens per a mi dades, perquè floreixi aquesta voluntat de fer més del que se'ns ha donat donat. I això, perquè sigui “la bona feina” útil pels que ens seguiran .
És un moment no raonable on els morts es posen a taula per a un últim àpat, sense gana i set material però plena de fam i set simbòlica i espiritual, per tal de per recollir les molles de la vida que ens permetran créixer sobre el nostre camí del coneixement i la saviesa, donar sentit a la pròpia vida i esvair-se en osmosi d'amor davant del que és .
Papa, dans ta démence, émane une aura où affleure, pure et limpide, une valeur profonde. L’ego brisé cède la place à l’essence humaine. Et pour celà tu es précieux .
Le 23 juny, je penserai à maman, je penserai à toi papa, je penserai à vous deux, mon frère et ma soeur, et ferai promesse de vivre ces dernières années qui me sont imparties, le plus simplement possible, dans l’écoute, la pudeur, le respect de la personnalité de chacun, le soutien et le conseil, à tous ceux qui seront en difficulté .
Nous ne devons pas nous faire de mal et avoir le courage d’échanger, d’entrer en contact avec nos proches, avec autrui, même si cela semble difficile parce pas très habituel dans notre culture familiale. Silenci si pot ser regenerador d'un mateix jo en la meditació i la contemplació, és perjudicial pel que fa, transformant en silenci, apaga el llum de l'esperança .
I ja que amb nosaltres tot acaba amb una cançó o una paraula amable, diguem que no hem de pesar sobre el nostre proïsme, ni als altres, ni en aquesta terra plena del misteri de la creació perquè nosaltres, EL “viu en moviment”, romandre en comunió amb l'Altre que reconeixerà que tots som germans si ens estimem .
140
segons els oms

Aquesta rajola feta d'hexàgons vermells .
Aquesta avinguda d'arbres cruixents d'una primavera plujosa .
L'escala amb la barana de ferro forjat .
Aquest dia sota la porta de la sala que deixa pujar els esclats de veu que provenen del menjador .
Aquestes finestres amb els seus accessoris antics .
Aquesta persiana de fusta mal fixada que bateja contra la paret quan puja una ràfega de vent .
Com l'armari amb el seu mirall de vidre d'un temps emmagatzemat .
Estigues allà
a l'ombra de les coses al seu lloc
assegut a la cadira destrossada
xarxes d'idees mal negociades que envolten els meus pensaments
records cantats per una petita veu interior
Vaig agafar els meus clics i les meves bufetades
capsa d'imatges i llibreta de moleskin
pour aller péleriner aux effluves d'antan .
Froidure et pluie métamorphosaient le sombre de l'air en plein après-midi
discret passage à cet état d'écoute permettant d'être dispos
pierre sur laquelle bâtir la cité des frères
Jérusalem céleste sans ses anges rendus visibles
Jérusalem juste existante pour accueillir le marcheur d'âmes
en quête d'un détour probable vers l'état prémonitoire des repentances
en quête de souffle et de lumière sur lesquels chevaucher
chercheur rendu à sa besogne
l'arceau d'un jeu de croquets alors obsolète
devant la maillet de la vacuité
le fomentateur des rencontres désirées
celles que la disponibilité sans attente permet de faire éclore
fins i tot durant les hores baixes
mentre el cant arrugat de la pluja i la barreja de colors s'eleva d'entre els freixes i els oms
al jardí lluminós i perfumat
fraseig de llàgrimes a la primavera
a la confluència de càrregues sonores
d'aigua furiosa rascant còdols invisibles
pots de gegants .
139
Burzet
Una mica d'aigua
molta aigua
assignat al grunyit incessant d'un xiuxiueig animal
cruixit d'una veu contra la paret de basalt
gotes de perles en sintonia amb un so gutural
aplaudint les mans peludes contra la roca sagnant.
Aixeca la monòtona lleialtat
el feix continu
la queixa estratificada dels ecobuages de la ciutat .
L'alfabet s'expressa en les seves dissonàncies
aquests germans l'artesania
va ser endut pel burle
cap a la vall de la permissivitat .
Només el so d'una campana
sobre el corrent d'aigua
maniobra de guàrdia
els homes de la magnanerie
mentre encara és fosc
aquest matí d'hivern per creuar aquest pont de fusta
els esclops colpejant amb els seus accessoris el llindar del taller .
Feliç esdeveniment
que l'arribada de bales de seda
erizades de mil fils iridescents
fora de l'arpillera gruixuda
es va aturar com a vacil·lant
per entrar al ghoul
on la puré de ferralla associada amb el xiscler de les rascades
gorgoteig allisant teixits fins .
Saqueig instantani
del nen darrere de l'edifici
agafant ràpidament la bossa plena
col·locat al banc enganxós del vestidor
hora de fer un salt a l'ombra
fora del barranc de les expectatives
per emborratxar-se gratis
el cor que batega
al camí pedregós
fora de la promiscuïtat del fons
i cors alts
portar a la cabana sense foc
les ratlles negres
d'una actualització impresa
al voltant de la seva cara
castanyes i cebes
oings .
missatge de no edat
floricultura estimulant
genuflexions cansades
camí de les tres creus
entre el Gòlgota i la finitud de Maria .
Només s'admeten dones santes
agafar pel braç
mascles de pas
per un somriure
disturbis
desaparèixer en la matoll
buscant l'arç de mar
que supurin
sobre la pedra de les febres
història de començar
sense compte enrere
al camí de la closca .
Només s'admeten dones santes
en progressió lent
cap a l'amor i la compassió
carregat de braços d'escombra daurada
a la mesura de les altes portes del graner
furgant sota les seves àmplies faldilles
les calaveres dels morts
els lloms cenyits amb un drap
si vermell
que el sol naixent
pel seu disc iridescent
evoca el sant crisma de la unció del Dimecres Sant
el dels diaris
sempre que es permetin les apostes
sobre el so de safrà
de l'euga grisa del mestre Cornille
sacsejada de plaer
a la vista d'aquesta farina tan blanca
que el poderós moviment de la molí
pedra contra pedra
et fa volar
segons els trins de la merla
a l'alba
d'un matí de maig .
138
el meu amic
Per tenir-te la trobada m'omple d'alegria, toi, diferent de mi i alhora tan proper .
Tu m’accompagnes et me calmes lorsque le temps est à l’orage, que de noires pensées montent de mes gouffres amers et que mes réparties sont excessives .
Tes fermes colères que l’on pourrait croire feintes me sont le remu-méninges vibrant et salvateur lorsqu’atteinte par un assoupissement de l’attention et de l’âme je balbutie de vagues réponses devant le risque de la nouveauté .
Je t’aime, sans l’ombre d’un doute, que même notre arrivée conjointe sur une autre planète ne pourrait nous dispenser d’exprimer notre folle envie en miroir de chercher et de comprendre à tous propos ce qu’est la vie .
Je t’admire au-delà de toute considération restrictive, amb una admiració voluntària i àmplia, que ni el vol tardà d'una perdiu davant dels nostres passos no ens pot distreure .
I tanmateix Déu sap que m'agraden les perdius vermelles que, amb el seu vol pesat i pla, podrien despertar amb un sobresalt salvador el dormitori de la vall que tinc tantes vegades tendeixen a ser .
Davant del nostre energia d'homes dempeus carregats amb les possibilitats de realització futura, el terra, el nostre camp d'activitat, és tan vast, potent i fràgil alhora, sensible, amorós i receptiu, que fins i tot sentim el xiuxiueig des del principi dels inicis .
Ta parole tournée vers l’éternelle urgence à énoncer l’essence des choses me permet de poursuivre mon chemin, délié de toutes entraves, vers le clair ensemencement de mes jardins les plus profonds .
Tu m’accueilles avec tant de générosité, de promptitude et de justesse que je n’ai même pas le temps de te remercier. Dès que je te vois, je suis à l’affût pour te consommer avec ma tête et mon coeur, et dès que je me consume, dès ce que tu m’offres pénètre en moi, alors tu disparaîs, alors je fonds .
Tu es mère, grande soeur, ange et félibrige de mon coeur pour qui l’émoi que je ressens à ton égard est de suite transformé en “sens” clair et profond au service de mon engagement de fidélité à ton enseignement. Toi, ma flèche lumineuse .
Et puis je t’ai librement choisie comme étant mon amie alors qu’on ne choisit pas sa famille .
Et je serais toujours l’arc pour bander tes pensées réitérées avec force tant il est impérieux pour toi que nous les prenions en compte. L’état du monde actuel en dépend .
Ton message passe. Ta parole est reine. La fluidité de ta vision m’épouse. Les traces que tu laisses derrière toi, je les recueille au plus fort de mes perceptions et de mes capacités mentales pour les intégrer le temps d’une communion venue .
La teva cara és inscrit en el fons de la meva ànima i tan bon punt arriba un alè, de seguida m'aixeco per reprendre aquesta misteriosa cançó que durant una de les nostres primeres trobades vaig xiuxiuejar i qui sempre m'ha acompanyat quan Em creuo el teu camí .
La teva mirada senyala les autoritats d'aquests llocs de pau i crida a la vigilància d'a atenta flama de la rellevància .
Si li passa perdre'ns una mica de temps i trobar-te, no es requereix cap preàmbul a la primera mirada que em dones. Ets el, jo sóc el, cos, ànima i esperit preparat per a la tasca que tenim davant, aquesta gran obra teixida amb calidesa humana, d’intentions de bonté et d’exigences de compréhension quant à notre posture à tenir dans nos temps si troublés .
Et si tu partais en voyage, sache qu’ici ou ailleurs il y aura de la place pour tes disciples, pour mes frères et soeurs en toi, afin de perpétuer le feu d’entre les eaux et le crâne, et nous entretenir de ce qui reste encore à faire .
Et puisque la vie est quête et pélerinage continu, tu es le bourdon du pélerin, le précieux bâton qui me soutient et avec lequel je calligraphie dans la poussière du chemin les lettres sacrées de notre écriture universelle .
Je t’aime, mon amie .
137
Només un pas cap a la saviesa
Sagesse. Le mot “sagesse” vient du latin “sapere”, d’où provient également le mot “saveur”. La saviesa és l'art d'apreciar el sabor. Ella mostra una actitud molt concreta, molt real, i bastant lluny organització conceptual elaborada. Es tracta de trobar un art de viure això deixar-te tastar el sabor de la vida .
Com es relaciona aquest concepte de saviesa amb això, més occidental, defilosofia ; perquè filosofia vol dir “amor a la saviesa”. En l'antiguitat, els filòsofs eren homes que s'esperava que ho fessin viuen de la seva filosofia que van ensenyar. Filosofar implicava a una forma de vida que harmonitzi pensament i vida .
I després durant els darrers segles, en Oest, la filosofia s'ha convertit en l'art de construir sistemes de pensat, de les étayer, de les défendre et, dans des “disputationes”, des discussions, de prouver leur suprématie sur les autres. Dans la Chine classique, un des foyers de la sagesse du monde, celle-ci était conçue différemment ; ainsi l’on disait que “le sage est sans idée, sans position, sans nécessité” .
Je pense qu’un sage est un être humain sans qualité particulière, sans idée déterminée à l’avance, sans position à défendre, parce qu’il veut rester ouvert sur la réalité, afin d’être frais et dispos à ce qui s’advient. C’est par cette posture que le sage peut le mieux refléter celui qui se confie à lui. La sagesse est donc à l’opposé de la crispation. Està a prop de la serenitat .
El savi “creu” no ; ell té el “ell era” .
La “creença” vient du latin “creure” i en aquesta família de paraules trobem especialment en francès “credulitat”, és a dir una manera de donar la seva adhesió a afirmacions que hom és incapaç de justificar racionalment. Creure és adherir-se a certes afirmacions .
La “ell era” vient du latin “fides” i a la família de paraules derivades d'aquesta arrel n'hi ha llatí “confiar”, qui va donar “confiar ” en francès. A l'home de fe no és principalment un home que creu això o allò, però un home habitada des de dins per la confiança. Tingues fe, és confiar en qualsevol realitat última. Nous pouvons être habité par la confiance et la foi sans véritablement savoir quel est le fond du fond du réel .
Ne considérons pas la “creença” comme une crédulité, mais comme étant d’un autre ordre niveau de conscience que la “foi .”
Et sur ce chemin, nous sommes toujours en train de faire le premier pas. Quand nous faisons un pas, nous nous exposons à un déséquilibre. Nous acceptons un moment de perdre l’équilibre de l’immobilité jusqu’à retrouver un nouveau point d’équilibre, en remettant le pied par terre. Alors qu’il n’y a rien de plus rassurant que de rester immobile, avancer un pied devant l’autre, c’est prendre le risque de trébucher. És acceptar el conegut per anar al desconegut, I això, sense saber per endavant si això reserva l'alegria i la prova. Al que s'aixeca i camina, obrirà davant seu a ampli espai, perquè segons el rumb que marqui – ja sigui veritat, realitat o saviesa – le “autèntic caminant” només pot anar de de principi a principi amb inicis que no tenen final.
Le “autèntic caminant” és un home d'això món. No pot desviar-se del compromís que en el tombant de la seva vida el convocarà per entrar en una història, per subscriure el que s'ha fet o encara no fet abans que ell i que intueix que s'ha de fer. El necessitarà prendre-hi part. S'haurà d'encarnar per ajudar a transformar el món.
Le “autèntic caminant” també sembla fora del món. Ell està en ell mateix, per ell mateix, objecte de la seva realització per una via interna. Està en contacte directe amb allò que està més enllà d'ell i avança inexorablement cap a allò innominable i sense nom. Ell dóna i rep com del temps que passa i de les trobades que fa sense prestar especialment prestar atenció a les conseqüències de les seves accions. Ell és“presència” al que és. Ell està dins confiar .
Le “autèntic caminant” a la recerca de la seva èxit ha de superar la contradicció entre“el compromís” et“interioritat” per estar a portes del temple on “sagesse” et “coneixement” estan a la tant diferenciats com reunits. A ce point de son parcours, par un renversement de perspective animé par la foi, il peut dépasser le niveau de réalité au-delà duquel notre logique ne fonctionne plus. En efecte, ce qui dans notre monde habituel semble inapproprié, peut apparaître au contraire en consonance, quand on change de registre, comme un nouveau niveau de réalité .
Il n’y a pas d’opposition entre la recherche de l’intériorité et l’engagement dans la vie du monde. L’un est presque la condition pour que l’autre ait une véritable efficacité. Celui qui resterait presque toujours enfermé sur lui-même dans une espèce de quête sans fond finirait par se dessécher sur pied car il manquera de l’alimentation de la relation avec tous les êtres qui l’entourent. Et celui qui s’engagerait dans la transformation du monde sans prendre le temps d’un retour vers son intériorité profonde, celui-là au bout d’un moment pourra s’éparpiller, s’émietter, se disperser, se chosifier .
136
D'una relació a una altra

S'accepta que només a través de l'experiència personal podem accedir a una mica més de coneixement .
Posa a jar tot el substitut dels ensenyaments només porta a sotmetre's a la prova de aporta la puresa de la recerca en els seus preliminars ; les coses s'escalfen, es crema fins i tot, però aquest buscador d'aigües fosques mai arribarà a la maduresa .
No donaràs fe de la teva pertinença a res, una alegria il·lusòria que pot lliscar-se entre les teves paraules i l'objecte de la teva recerca .
Sigues realment tu. A l'encreuament del gual, hi haurà la prova. Així que no us expliqui una història. I fins i tot, no diguis res. Estigues en silenci. Vegeu, i seràs vist .
Si el viatger passa amb els set camells carregats de catifes, de sedes, pells, perfums i pedres precioses, i vol comprar-te les teves sabates velles i esmicolades, és que aquestes sabates no sempre han estat teves i que algú més les portarà .
Aleshores et quedes el camí, i ser el seu obligat .
Ja no sigueu la víctima de la vostra creença en estar a la “bon” Camí. Les coses grans que veiem es veuran a través dels éssers estimats que us envolten. La teva dona, el teu home, els teus fills, els teus amics, els teus veïns, et demanarà que deixis de ser la víctima dels altres i que emprenguis el camí de no esperar res .
135
La senzillesa
Autant parler de moi .
Autant parler des pierres, des fleurs et puis des arbres .
Je leur ai parlé .
Je fais parti de cette confrérie des jardiniers de la création .
Je sais qu’il faut progresser les mains nues, oeuvrer dans l’instant, dans l’obéissance à ce qui est, être à l’écoute, et non pas s’affubler d’outils performants .
Et puis j’ai découvert que la nature parlait, et en l’écoutant, j’ai découvert le silence intérieur de la communion, de cette union de soi avec l’autre, que l’autre soit un minéral, un végétal, un être animal ou humain, ou bien une entité naturelle ou cosmique plus grande que soi .
Certes la nature ne parle pas français ou japonais, ni un langage symbolique, mais elle s’exprime par “résonance”. L’on se met en position d’attente sans attente, de pregar, de contemplació i el cirerer t'explica una història, i la cendra, una altra història, i faig una altra història .
amb els cristians, a Pasqua, toquem el misteri de la mort : si no hi ha mort, no hi ha resurrecció. Si porto la meva néta veu l'ametlla podrida, No li dic : “Mira l'ametlla podrida”, la majoria : “Mirat neix l'ametller”. Per l'ametlla, sens dubte és a temps terrible, però aquesta ametlla dóna vida. Es deixa anar, l'abandona, confiar .
Els arbres ens fan créixer .
Un dia caminant, Vaig passar per davant d'un pomer, avec à son pied un petit pommier pas plus haut que trois pommes en train de pousser. Je levais les yeux et vis une pomme pourrie accrochée au pommier. Je compris alors qu’il existait deux morts. Cette pomme aimait tellement sa maman qu’elle n’a pas voulu couper le cordon ombilical et est resté accroché à la branche où elle a pourri sans donner la vie. Une autre pomme, ella, est tombée. Elle a pris le risque d’aller voir ailleurs et coupant le cordon ombilical est tombé à terre ; elle est morte, mais de cette mort est né un pommier .
La nature nous apprend qu’il y a des sauts, des morts, des émondages, des ruptures dans le rythme, une obéissance nécessaire à faire avec confiance afin de retrouver l’acte premier, l’acte créateur .
133