A les tres, invertitprou sol per no estar maicette avancée de couleurs à contre courant de l'énergie muette .El veritable sanador mai es molesta amb les fonts del seu doÉs, seràell és de totes les edatsveilleur de l'autreadepte de la différencecorredor de tancala seva mà magnètica descansa sobre el cor de qui demanai tot irradiade par la flèche si légère dans cette mainfermeés el cal·lígraf de la fe .Ici,adquireixo, esdevinci per fer-ho no ho entencestar infinitament solper recordar els orígens trinitarisper detectar els nivells freàticsà écrire l'inentamé sur les yeux clos de l'aiméal vent diví que habita .Ici, ningú té ganes de ser-horien que de la grenaille au fond du puitsnomés permet l'aparicióa l'alè de convertir-se en rastre,rastre viu d'ombres i llumsperquè a l'albaaixeca el vel de la núviapassar les portes de l'obliti la neu eclosiona l'espai de les nostres nitsatreviu-vos al pas de tresun tribunal lliureun començament.
(pintura d'Elianthe Dautais)192
Écrire comme si on disparaissaiten aquest desgastpedra a pedraoù construire l'impact de la brûluremirant paraules mortes .Acumulació de verbiatgesense escandalitzar les contingències .Indiferència sense costures i sense arruguesinundant de llumel que ofereix l'altre ,quina pell nostra carndóna menjar a la nostra pell fosca .Amenaces ,espurnes entre fang i embriaguesa ;tremolaren total lleialtat a l'amistat,sense abundància ni oblit ,arribar a l'altre costatalegria i tristesa barrejadesa l'articulació d'obsidianadel que queda ,cap al preuat resultaton van exclosesaixafar el cos de l'escriptura .189
Énigme du Grand Silence en posture aléatoire quantique résolument notre , en cette possibilité de convoquer l'infiniment actuel , l'infiniment partout , l'infiniment non existant , en soutien du respect dû à cette Nature si libre , si fragile , si monstrueusement violée , par l'oeuvre du serpent biblique apte en son rôle malin de faire éclater les asymétries à des fins de destruction .
Il est des nuits où se parant des flammèches d'un arbre de rencontre pourfendre les nuages de l'incohérence avec l'épée de la parfaite compréhension et effectuer aux confins de l'intelligence universelle les amples moissons de l'émerveillement .
De plus, ils sont passéssans omettre les vraies valeurs.Ils ont cherché, ils ont trouvéla semence du semblable.N'ayez crainte du récit en sa simplicité,soyez de mèche avec l'indicible.En face du trésorils se hâtent et lui crient leurs attentes.La trame se déferaitsans préparation, sense penediment.Au repas, des chants nouveauxle monde nous appartenant.Une longue histoire d'allianceentre le fonds et la forme.Les superstitions n'ont guère de substancesans le dégoût de la connaissanceLe deuil, tristesa, l'oubliun champ dévasté par l'inondation.Dire faussement du mal de l'autrepuis s'en aller à reculons.C'est simple, c'est clair, c'est concret,les vrais pâturages de ton cœur.Les coulures de goudronsont les pleurs des tempêtes passées.Ma main, d'un reflux acidejamais ne jugera.En conséquencetoute réminiscence est oeuvre destructrice.Les sacs de cendres se sont ouvertsà bon port.Ta voix s'est fait entendrevoix miroir de mon visage.Ta voix planait sur les eaux,un don à recueillir.Ta voix,porte-greffe de la plante fragile.Ma voix, mon ange,derrière les friselis de ton rire.Si la mort creuse le champ de la désolationelle ouvre en même temps celui de la communion .Communion des âmesaimantes et aimantantes.186
bola dels somnis cultes de misteri purpurina amputada girant .
Pèndol de Foucault al cap dels fidels coronat de llorer i portant el cist.
tempesta d'ikebana llums al final de varetes de ferro forjat soroll del muntatge cançons cristal·lines trobades oceàniques el flux de les ones repel·leix la pols concedint-se un últim pesatge ànimes sepulcrals sota els rails de la imatge fixats en aquests temps de romanç amb miríades d'insectes sorgeixen dels cofres de l'oblit als Jocs Olímpics del Cos Jove saber fer la seva flexibilitat als buscadors de secrets .
la meva ànima eterna doncs ja a punt de la font dels orígens .
A petits coups d'ailes parfois se reposant sur une queue fourchue les mufles s'accordaient. Campés sur leurs sabots le corps lourd ils bombaient le torse. Salis par les mucus échangés leurs gueules nourrissaient de profonds rictus. Les ailes brassaient la lumière pour quelques confusions passagères faisant s'envoler la poussière des anges. La larve et le taurillon faisaient foi de vie leur suint ostensiblement odorant. Les yeux injectés de sang ricanaient d'avidité pattes et sabots cliquetant une bourrée. " Viens l'animal et me dit à l'oreille que le temps est venu. Qu'étendre ces conflits au monde des entrants permettrait de signer l'absence d'origines. Que d'un saut de puce à un autre saut de puce la montée en puissance de la connaissance ferait tâche de sang sur la patène. " N'était cette danse à la vie à la mort serions en élévation nosaltres les étoiles de la mélodie à venir.
D'entre la circonvolution et l'échappée le son grave des trompes scandinaves lève la brume .
En marche , les lumières géométriques caressent le grain de la toile .
Les écoutilles ensablées à fleur d'eau laissent passer les naufragés .
Par la fenêtre un soleil aiguisé annonce le jour qui point ; Libres montagnes couvertes de neige les mains se tendent ; petite flamme au fond des cœurs .
Avancée sous les fresques de la nef vers le saint des saints ; les cloches sonnent à la volée .
Com que ja no em causes pena i el record que tinc de tu es va dissolt en el calvari que estic passant, t'agrairia que reconeguessis les meves noves disposicions transcrites en aquest mur propici al alleujament de les meves ferides..
El dit aixecat contra la copa de gerds de l'esperança és el
pol de delicadesa per davant. Vaig avançar i aquesta cursa em va portar a la
terme de desconeixement per ara, lloms cenyits de força, examinar
amb els meus companys, com la carrera de l'univers, el silenci de la terra
qui tremola.
A través dels desastres que van provocar tanta sequera i inundacions
Vaig fer camí pels boscos devastats on sense desmaiar-me
inscriu la verdor del meu camí sota els auspicis de la flama de la compassió
coronat amb les mil espelmes de la contemplació.
A partir d'ara ja no trencaré els vels del sindicat que
lligar al seu regnat ; i aixecant-me d'hora escamparia flors i
poesia les ferides obertes del patiment per accedir a aquesta invitació de
trencar el marc de la vida ordinària i descobrir darrere la santa icona de
l'atenció esdevé saviesa infinita l'amor tendre tan cruixent del teu nom
irradiant sota la mossegada de llavis blancs de la resurrecció.
Hi ha tasses amb petits punts blancs sobre un fons de sang que el
la generositat no pot arribar. També aixecar-se i tendre l'alba abans del sol
de la teva grandesa només pot suportar aquest esforç inflexible per néixer més enllà del nostre
activitats sense sentit que diàriament ens empenyen a negar la nostra veritat
natura i perdre l'objectiu.
Encès per una força extrema vaig entrar al passadís del nostre
trobar-se. La raó s'havia afanyat a substituir el
gemecs de l'extrema debilitat de l'home amb túnica de pell pel crit de
la carn a la brasa de l'aniquilació. Ser, Sabia com plegar les ales per entrar
irrompre al sant dels sants, vasta sala consular dedicada al
retorn del fill pròdig.
No sé si l'edifici no es sacsejarà i si podem
contenir les nostres llàgrimes durant la sessió final amb el gust de la vida eterna quan a la
a la nit acaronarem per fi la mà suau de la mise en abyme, això
que amb tendresa però ferma, i des de tota l'eternitat, ens trucarà
completar la nostra feina.
Un cop lliure, puc consentir el contacte misteriós
amb els éssers amb túniques blanques provinents de la multitud sorollosa que l'alegria
la comunicació fa exultar davant la perspectiva de concedir allò preciós
favors del nostre cor finalment ancorats a l'elevació de l'ànima al buit dels espais
infinit.
No ploris. Alceu la mirada cap al fullatge alt. Ser
en comú amb el temps. No ignoreu la terra d'on veniu. Tancat
la porta darrere meu. Segueix caminant. Mirat. Podria ser que tu
trobar-se amb l'Altre per passar el relleu a la cruïlla per casualitat
en el somriure dels sense dolor.
L'Esperit és el que engendra, transformar, implementar idees. Ell és la contribució exterior del qual no sabem d'on prové, i que fins i tot pot venir de dins.
El Real és el conjunt de tots "coses" que existeixen ; ell és la cosa que ho conté i ho uneix i ho implementa tot aquestes coses. Ell és el kit de peces i això funciona.
No hi ha real sense una idea des de llavors allò que és real ha de tenir una forma : la pura informe és el no-res. La informació està en el punt de complexitat del contacte amb la matèria una mena d'impuls subliminal d'un altre lloc i que encara pesa. El Real és, doncs, Esperit ; el Real és un Ment que pensa en idees, inclosa la idea de substància per la qual cosa les idees estan encarnats en coses per a les consciències particulars que participen en aquest Esperit.
Aquí a la foto, hi ha coses que sembla que existeix, però per a qui realment existir, és a dir, proveir fora - ex-istere - i lluir, utilitzar la Idea, compost complex reunint l'observador, intenció de fill i l'eina de la càmera. Així doncs l'escena pren forma amb l'Esperit aterrat per la sol·licitud activa de l'inventor artista visual. I així podem parlar real. Un autèntic, compost de matèria o substància o cosa, de Sol·licitar Idea i de l'Esperit.
Del Real a l'Esperit només hi ha un pas condueix a un canvi de nivell de consciència, a l'estimulació de la raó de ser-hi, d'acord no duel, per fer un pas més.
