Sagesse. Le mot “sagesse” vient du latin “sapere”, d’où provient également le mot “saveur”. La saviesa és l'art d'apreciar el sabor. Ella mostra una actitud molt concreta, molt real, i bastant lluny organització conceptual elaborada. Es tracta de trobar un art de viure això deixar-te tastar el sabor de la vida .
Com es relaciona aquest concepte de saviesa amb això, més occidental, defilosofia ; perquè filosofia vol dir “amor a la saviesa”. En l'antiguitat, els filòsofs eren homes que s'esperava que ho fessin viuen de la seva filosofia que van ensenyar. Filosofar implicava a una forma de vida que harmonitzi pensament i vida .
I després durant els darrers segles, en Oest, la filosofia s'ha convertit en l'art de construir sistemes de pensat, de les étayer, de les défendre et, dans des “disputationes”, des discussions, de prouver leur suprématie sur les autres. Dans la Chine classique, un des foyers de la sagesse du monde, celle-ci était conçue différemment ; ainsi l’on disait que “le sage est sans idée, sans position, sans nécessité” .
Je pense qu’un sage est un être humain sans qualité particulière, sans idée déterminée à l’avance, sans position à défendre, parce qu’il veut rester ouvert sur la réalité, afin d’être frais et dispos à ce qui s’advient. C’est par cette posture que le sage peut le mieux refléter celui qui se confie à lui. La sagesse est donc à l’opposé de la crispation. Està a prop de la serenitat .
El savi “creu” no ; ell té el “ell era” .
La “creença” vient du latin “creure” i en aquesta família de paraules trobem especialment en francès “credulitat”, és a dir una manera de donar la seva adhesió a afirmacions que hom és incapaç de justificar racionalment. Creure és adherir-se a certes afirmacions .
La “ell era” vient du latin “fides” i a la família de paraules derivades d'aquesta arrel n'hi ha llatí “confiar”, qui va donar “confiar ” en francès. A l'home de fe no és principalment un home que creu això o allò, però un home habitada des de dins per la confiança. Tingues fe, és confiar en qualsevol realitat última. Nous pouvons être habité par la confiance et la foi sans véritablement savoir quel est le fond du fond du réel .
Ne considérons pas la “creença” comme une crédulité, mais comme étant d’un autre ordre niveau de conscience que la “foi .”
Et sur ce chemin, nous sommes toujours en train de faire le premier pas. Quand nous faisons un pas, nous nous exposons à un déséquilibre. Nous acceptons un moment de perdre l’équilibre de l’immobilité jusqu’à retrouver un nouveau point d’équilibre, en remettant le pied par terre. Alors qu’il n’y a rien de plus rassurant que de rester immobile, avancer un pied devant l’autre, c’est prendre le risque de trébucher. És acceptar el conegut per anar al desconegut, I això, sense saber per endavant si això reserva l'alegria i la prova. Al que s'aixeca i camina, obrirà davant seu a ampli espai, perquè segons el rumb que marqui – ja sigui veritat, realitat o saviesa – le “autèntic caminant” només pot anar de de principi a principi amb inicis que no tenen final.
Le “autèntic caminant” és un home d'això món. No pot desviar-se del compromís que en el tombant de la seva vida el convocarà per entrar en una història, per subscriure el que s'ha fet o encara no fet abans que ell i que intueix que s'ha de fer. El necessitarà prendre-hi part. S'haurà d'encarnar per ajudar a transformar el món.
Le “autèntic caminant” també sembla fora del món. Ell està en ell mateix, per ell mateix, objecte de la seva realització per una via interna. Està en contacte directe amb allò que està més enllà d'ell i avança inexorablement cap a allò innominable i sense nom. Ell dóna i rep com del temps que passa i de les trobades que fa sense prestar especialment prestar atenció a les conseqüències de les seves accions. Ell és“presència” al que és. Ell està dins confiar .
Le “autèntic caminant” a la recerca de la seva èxit ha de superar la contradicció entre“el compromís” et“interioritat” per estar a portes del temple on “sagesse” et “coneixement” estan a la tant diferenciats com reunits. A ce point de son parcours, par un renversement de perspective animé par la foi, il peut dépasser le niveau de réalité au-delà duquel notre logique ne fonctionne plus. En efecte, ce qui dans notre monde habituel semble inapproprié, peut apparaître au contraire en consonance, quand on change de registre, comme un nouveau niveau de réalité .
Il n’y a pas d’opposition entre la recherche de l’intériorité et l’engagement dans la vie du monde. L’un est presque la condition pour que l’autre ait une véritable efficacité. Celui qui resterait presque toujours enfermé sur lui-même dans une espèce de quête sans fond finirait par se dessécher sur pied car il manquera de l’alimentation de la relation avec tous les êtres qui l’entourent. Et celui qui s’engagerait dans la transformation du monde sans prendre le temps d’un retour vers son intériorité profonde, celui-là au bout d’un moment pourra s’éparpiller, s’émietter, se disperser, se chosifier .
136