Des dels seus llavis perseguia la masticació de les intencions, Va sorgir una respiració, De superficial, les seves dents es reflectien, a l'entrada del temple, el peristil de les ànimes blanques. L'odi sense nom va girar, arraulit sota les antenes del germà de terra. podem, passatgers de l'oblit, raspar els nostres últims ossos, al ritme dels mirlitons de la infantesa.
El Gran Joc enforteix el nostre passat, recollint els frescos de les nostres errades, pas obligatori, on plantar l'òrgan de l'erupció, fora de la perifèria de les nostres il·lusions.
En el buit de la nit la lluna va vorejar la muntanya, costat fosc sota el receptacle de les nostres expectatives, i tot es va donar la volta.
